Els ramaders de la llet diuen prou!

Sí, en ple segle XXI i en l’anomenat primer món i encara existeixen sistemes d’esclavatge. Els ramaders de la llet, tant aquí a Catalunya com a l’Estat espanyol, l’estem patint en primera persona: hem treballat incansablement, ens hem format, ens hem deixat la pell per ser competitius i avui podem dir amb el cap ben alt que tenim unes granges d’allò més eficients i que la qualitat de la nostra llet, amb el seu valor nutricional, és equiparable a les millors del món.

Ara bé, això no ens serveix de res per una simple raó: no ens podem guanyar la vida amb la nostra feina, és més, la majoria hi perdem diners i, tot i que ens apassiona el que fem, no podem sortir d’aquesta roda que ens absorbeix com un forat negre perquè estem lligats amb els bancs; i no només amb els bancs, sobretot qui ens oprimeix i ens esclavitza és la gran distribució (Mercadona, Carrefour, Bonpreu; totes, cap se n’escapa).

Els números oficials (de l’Observatori de la Llet de Catalunya) parlen per si mateixos: als darrers vint anys, 1.194 granges de llet han plegat a Catalunya; el mes passat només en quedaven 431.

Del 2006 fins al 2018, només en tres anys (2007, 2014 i 2017), els ramaders de la llet vam tenir beneficis. El preu mitjà que percebem és de 33,28 cts €/litre de llet, quan per a un 85% dels vaquers de llet el llindar de rendibilitat (és a dir, el preu mitjà a partir del qual començaríem a tenir benefici) està al voltant dels 40 cts €/l.

Per posar un exemple: una granja de vaques mitjana, que produeixi 3.000 litres de llet diaris, deixa de percebre uns 3.447 euros al mes! El resultat és un sector empobrit i endeutat.

I això només té un nom: delinqüència. .

És l’estratègia comercial de la gran distribució, que se serveix de la nostra llet com a producte reclam per engreixar els seus beneficis anuals, que es compten en milions (Mercadona, el 2020 va guanyar 727 milions nets! Per més bruts que siguin aquests diners, val a dir). Ofereixen la llet a preus irrisoris als seus lineals, pressionen la indústria perquè faci la feina bruta, i nosaltres, els ramaders, hem d’acceptar per necessitat, i perquè el producte és perible, la seva imposició. En cas contrari, amenaces i cultura de la por.

I per què hem posat Mercadona en el punt de mira de les darreres mobilitzacions? Doncs perquè està al capdavant d’aquest presumpte càrtel i és qui arrossega les altres cadenes a aquest joc pervers (sense voluntat d’eximir de responsabilitat les altres, quedi clar) ja que a l’Estat espanyol un 80% de la llet es ven en forma de llet líquida, i d’aquesta, un 55% en forma de marca blanca i Mercadona copa una quota de mercat del 50% de tota la marca blanca, és a dir, un 33% de tota la llet líquida que es ven als lineals de les grans superfícies.

Però, atenció, les culpes les repartiria a parts iguals amb els nostres governants.

L’Estat, amb tota la permissivitat i complicitat, fa anys que s’ho mira, fa anys que empara aquestes praxis pròpies de la màfia! Té por de desmuntar el xiringuito al clan dels Roig i companyia. I si algun polític està en desacord amb això que dic, que ho demostri! Ara, que s’està a punt de debatre la modificació de la Llei estatal de la cadena alimentària al Congrés, té l’oportunitat de demostrar-ho presentant les esmenes que hem proposat des d’Unió de Pagesos per acabar amb aquestes males praxis: tenen l’oportunitat de prohibir i perseguir la revenda a pèrdues, de definir la posició de domini a la cadena alimentària i de no permetre la formalització de contractes que emparin vendes sota de costos de producció.

.

I, els consumidors, que tan calorosament ens heu interpel·lat aquests dies, com ens podeu ajudar? Primer de tot, cal que tingueu clar que la vostra sobirania alimentaria està en joc i, per tant, teniu dret a exigir producte de proximitat amb drets socials tan senzills com que es pagui al productor el que preu toca.

I quin és aquest? Doncs sempre per sobre dels 80 cèntims i intentant informar-se si al productor se li ha pagat per sobre costos (com ja fan a França en el mateix etiquetatge). I, ep!, el preu que toca no és el cost de producció, sinó que també ens permetem el “luxe” d’anhelar beneficis.

D’aquesta manera, potser, alguns, amb sort, podran eixugar els deutes..., això sí, amb un mínim de deu anys..

Sí, estem fotuts, però hi som a temps. I ara som més forts perquè estem emprenyats i tenim poc a perdre-hi. Hem dit prou. Ens hem cansat de ser els febles i no pararem fins a resoldre aquest problema d’arrel. Així que, som-hi tots, companys, fora cadenes!