Nou curs, problemes de sempre

Comença un altre curs a les universitats catalanes, però continuen els problemes de sempre. És el cas de la Universitat de Lleida, la meva universitat, en què els problemes estructurals persisteixen. Tenim més del 60% de personal a temps parcial, més de 800 professors associats, més infrafinançament, menysteniment vers els sindicats, més envelliment de la plantilla i incapacitat per rejovenir-la, poca transparència, poca democràcia interna, i un centralisme persistent que aquest curs amb l’obertura del centre adscrit a la Seu d’Urgell es veurà, per fi, matisat. És un exemple que caldria estendre a la resta de capitals de comarca.

En qualsevol cas, cal un canvi de paradigma universitari, una nova manera de fer a les universitats, un nou model de gestió de la docència i la recerca que posi els treballadors i treballadores al centre.

El Departament de Recerca i Universitats té una oportunitat d’or per posar les bases d’aquest futur, però per fer-ho no només ha d’escoltar els rectors, sinó també els sindicats i els comitès d’empresa que són els representants legals dels interessos dels treballadors i treballadores.Segons el darrer informe de l’Observatori del Sistema Universitari, Profesorado asociado: ¿experiencia profesional o precarización? (2020), la UdL compta amb un 61,8% del Personal Docent i Investigador a temps parcial –superior a la mitjana catalana que és del 59%– quan la Llei d’Universitats (LOU, 2001) estableix un topall màxim del 40%. D’una plantilla d’aproximadament 1.500 professors/es, el 55% són associats, més de 800. Només uns 250 (no hi arriben) són funcionaris.

Quin futur ens espera al professorat associat? El nostre contracte no contempla ni remunera la recerca, però la universitat i l’AQU ens l’exigeix per fer carrera acadèmica o, senzillament, per ser considerats bons professionals. Estem fent investigació gratuïtament i algun dia algú ens l’haurà de pagar. Això ho exigirem sempre. Mentrestant, es podria identificar el personal que fa feines estructurals des de fa anys i consolidar-los acabant, així, amb la precarietat, però ni això estem fent.Els companys i companyes de la Plataforma Estatal del Professorat Associat fa poc denunciaven una obvietat que sempre s’intenta mantenir oculta: no se’ns paga per les hores de dedicació reals i es calcula que hi ha una infracotització a la Seguretat Social de només un 33% de la jornada laboral quan n’estem fent més d’un 60%. Això, com comprendreu, té efectes negatius no només en l’àmbit personal i laboral, traient hores de sota les pedres mentre treballes en dos o tres feines més, sinó també en l’àmbit de les prestacions socials i pensions futures, en què no haurem cotitzat el realment treballat.Recentment, el ministre Castells ha presentat l’avantprojecte de la nova Llei d’Universitats que canvia el topall del PDI a temps parcial del 40% al 20%. Sense un nou sistema de finançament de les universitats això es pot convertir en un unicorn: pura mitologia.

A la UdL els sindicats calculem que fan falta entre 250 i 350 places de PDI a temps complert per poder reduir substancialment els més de 800 contractes d’associats que tenim. El curs passat la UdL només va convocar 14 (!) places de professorat Lector (segons les seves dades). A aquest ritme tardarem 21 anys a consolidar la plantilla, per tant, aquest no pot ser l’únic camí. 

Cal un gran i nou Pla Estratègic de les Universitats pensat única i exclusivament per rejovenir i consolidar la plantilla, un pla autònom que no estigui supeditat a cap altre. Alguns, com un servidor, fa 10 anys que fem de professors associats, amb salaris de misèria i havent impartit fins a 8 assignatures diferents, i amb retallades del contracte incloses en plena pandèmia. A sobre, encara hem hagut d’aguantar que algú ens exigeixi que publiquem més articles acadèmics (que no ens paguen) i menys articles d’opinió. 

Farem les dues coses i seguirem lluitant. Benvolguda consellera i ministre: hi ha més professorat precari que rectors, escoltin-nos i prenguin bona nota de les nostres demandes. Nosaltres som la majoria i nosaltres som el futur.