Objecció de consciència a practicar avortaments

Array El dret a l’avortament és una conquesta social per a les dones que queden embarassades sense voler. Les lleis en països democràtics es promulguen als parlaments quan uns grups polítics aconsegueixen imposar-se sobre els opositors. Això no vol dir que la llei aprovada sigui més ètica; vol dir que ha guanyat la votació.

Les lleis tenen un nivell ètic bàsic; i el gran avantatge dels països lliures és que hi conviuen diferents col·lectius amb diferents nivells ètics, per la qual cosa no hi ha pensament únic i permet aixecar el nivell ètic d’una societat quan una majoria així ho considera. A més, s’han de respectar els drets de les minories. A vegades la decisió d’avortar la pren la dona quan l’embaràs està avançat.

En l’ecografia es pot veure, ja de la 6a setmana, el batec del cor i els seus òrgans en desenvolupament. Des de la 13a setmana ja es pot diferenciar si és nen o nena. L’embaràs no és cap malaltia, no és un tumor ni l’embrió i fetus són teixits de la mare; són genèticament un nou ésser; és la manera de reproduir-se les espècies; crear nova vida i continuïtat en el futur.L’avortament suposa un sofriment per a la dona.

No es veu en cor de seguir amb l’embaràs i criar un fill. Pateix angoixa i demana auxili al metge per resoldre el que és un problema per a ella. La societat facilita l’avortament com a solució per a la mare, però a costa de no deixar desenvolupar l’embrió i viure al fetus, que, si no succeeix cap contratemps, acabaran amb el part i naixement del nadó.

Avortar resol immediatament el problema, però també té efectes secundaris sobre la mare, que sempre tindrà en el record el que ha fet. Malgrat la greu angoixa de la mare, no és estrany que el metge –ginecòleg o metge de família– que valora també la vida del futur nen o nena no vulgui practicar l’avortament en aquests estats descrits d’evolució. El professional de la salut té el deure d’atendre la dona embarassada, que per llei té dret a l’avortament i li ha d’oferir sortides a la seva demanda, però té el dret –i l’obligació moral– d’objectar en consciència si valora la vida del fetus.

Hi ha alternatives socials de suport que mitiguen el problema. No la pot abandonar, i ha d’actuar obligatòriament en cas d’urgència o perill de la vida de la mare. L’administració sanitària té l’obligació, per llei, d’oferir a la dona, si en el centre de referència no hi ha cap metge no objector, un altre centre que ho faci.

Potser no el té a prop i s’ha de desplaçar –com succeeix cada dia per fer proves diagnòstiques o tractaments no disponibles en tots els centres–, però així es respecten els dos drets. L’objecció de consciència ha suposat avenços en la societat, com haver aconseguit suprimir el servei militar obligatori. És un dret humà reconegut a les constitucions i no se li ha de posar impediments.

La declaració d’objector s’ha de fer sota garantia de confidencialitat i no discriminació, tant a la medicina pública com privada.