DIA MUNDIAL DE LA INFÀNCIA
Aquests són els microrelats sobre els drets dels infants escrits per ells mateixos
La tempesta
Li van dir que no, que ni “en somnis” podria jugar a futbol al pati amb els nens, que jugués a una altra cosa amb les nenes. Ningú no va dir res més. El silenci va durar fins que el partit es va reprendre.
Ella va quedar-se immòbil mirant com ells anaven amunt i avall de la pista. De sobte, la pilota va rodolar fins als seus peus. La va aturar, la va agafar i, seguidament, mentre escoltava com li demanaven que la deixés anar, va dir clarament i en veu alta: “No hi ha dret!” De sobte el cel es va enfosquir i els llamps feien esgarrifar. Els nens s’havien convertit en nenes i la nena en nen.
Després de crits, bogeria i confusió es van calmar i es van asseure en rotllana al mig del camp. Es van agafar de les mans i van tancar els ulls amb l’esperança de tornar a ser com abans. Amb els ulls tancats, se sentien ells mateixos.
Es van adonar que encara que per fora fossin diferents, l’important és a l’interior. Tots van tornar a ser qui eren però amb un nou valor: el respecte.
Jana Sanahuja. Alumna de 6è de primària. Col·legi Episcopal.
Justícia de gèneres
Li van dir que no, que ni “en somnis” podria jugar a futbol al pati amb els nens, que jugués a una altra cosa amb les nenes.
Ningú no va dir res més. El silenci va durar fins que el partit es va reprendre. Ella va quedar-se immòbil mirant com ells anaven amunt i avall de la pista. De sobte, la pilota va rodolar fins als seus peus. La va aturar, la va agafar i, seguidament, mentre escoltava com li demanaven que la deixés anar, va dir clarament i en veu alta: “No hi ha dret!”
La Clara va agafar la pilota i va dir:
–I si fem un tracte?
–Quin tracte? –va dir l’Àlex amb curiositat.
–Jo contra vosaltres. Si guanyo deixareu jugar a futbol totes les nenes que vulguin i quan vulguin. Si guanyeu vosaltres, no jugarem amb vosaltres a futbol i no ens queixarem –va dir la Clara tota orgullosa.
–Ho he de parlar amb els altres nens –va dir l’Àlex.
A tots els va agradar l’oferta de la Clara i la van acceptar.
Doncs comencem! –va dir la Clara tota contenta
Quan van començar a jugar en Dani va dir que no duraria més de 5 minuts perquè eren 14 contra 1 i que segurament no sabria jugar a futbol, però el que no sabien és que era una professional del futbol i, com va dir el Dani, no va durar més de 5 minuts, però a guanyar-los a tots. Els nens, amb la boca oberta, li van preguntar com sabia jugar tan bé a futbol i ella va contestar:
–Mai jutgeu algú per ser nen o nena. A mi sempre m’ha agradat jugar a futbol.
–Ara ja deixarem jugar les nenes. No sabíem que les nenes eren tan bones.
A partir d’aquell dia tothom va entendre que les capacitats per poder fer o no les coses no tenien res a veure amb ser nen o nena.
Heba Berramou Bennoumass. Cicle Superior (6è) Escola Sant Josep de Calassanç
Reivindicació
El dia que anem d’excursió és diferent. Ens agrada viure noves experiències i descobrir nous llocs, sobretot com el d’avui. Quan hi hem arribat, però, la visita no ha començat bé. Els somriures se’ns han anat esborrant de la cara quan, un cop dins, ens hem adonat que no hi havia tota la classe.Hem anat corrent enrere.
Ens ho imaginàvem. Ja havia passat algun altre cop. La seva cadira estava bloquejada i la nostra mestra es mirava els esglaons tot remugant: “No hi ha dret!”Hi va haver un silenci curt.
En un instant la classe es va esvalotar. Va ser esgarrifós veure el nen paraplègic travat amb la cadira a les escales i no poder ajudar-lo. No sabia què fer, estava trist i callat. Nerviosa davant el micròfon, el meu coratge superava la por.
–És injust que en ple 2021 encara hi hagi barreres arquitectòniques i les persones amb minusvalidesa se sentin discriminades.
–Espero que s’hi posi remei immediatament! –vaig reivindicar des de dalt la tarima.
Alba Baiges. Alumna de 6è de Primària. Col·legi Episcopal
la punta de l'iceberg
Ningú no va dir res més. El silenci va durar fins que el partit es va reprendre. Ella va quedar-se immòbil mirant com ells anaven amunt i avall de la pista.
De sobte, la pilota va rodolar fins als seus peus. La va aturar, la va agafar i, seguidament, mentre escoltava com li demanaven que la deixés anar, va dir clarament i en veu alta: “No hi ha dret!”
No s’ho podia creure, no podia jugar perquè era noia. Volia treure foc pels queixals i es va dirigir al Gerard, que era el seu millor amic, i li va dir:
–Em fas fàstic, tots em feu fàstic. No és just. I va xutar la pilota tan fort que va sobrepassar l’edifici del costat.
Nil Cortés Avila. Escola Sant Jordi. Lleida
Jugant tots i totes és més divertit
Li van dir que no, que ni "n somnis" podria jugar a futbol al pati amb els nens. Que jugués a una altra cosa amb les nenes. Ningú no va dir res més. El silenci va durar fins que el partit es va reprendre. Ella va quedar-se immòbil mirant com ells anaven amunt i avall de la pista.
De sobte, la pilota va rodolar fins als seus peus. La va aturar, la va agafar i, seguidament, mentre escoltava com li demanaven que la deixés anar, va dir clarament i en veu alta: “No hi ha dret!”
La nena els va dir que ella també podia jugar però els nens van dir que no perquè era una nena. La nena es va quedar esperant que acabés el partit. Quan va acabar l’escola, la nena estava molt trista i pensava per què ella no podia jugar amb els nens.
La seva mare li va preguntar:
–Per què estàs tan trista? La nena li va explicar els fets i la mare es va decebre. Va estar pensant tota la nit com podia ajudar la seva filla i aquells nens que pensaven així. Aleshores va organitzar un partit de futbol mixt amb famílies i nens i nenes.
S’ho van passar d’allò més bé i van aprendre que jugant tots i totes és més divertit.
Alumnes de l'Escola la Creu del Batlle (ZER Horta de Lleida)