Salut per gustos

“Els números de cua romanen actius durant 15 minuts. Actualment té vostè 27.414 persones que el precedeixen. Temps d’espera aproximat 18 minuts.

Vostè pot tancar l’aplicació i li conservem el número.” Em permetran que no l’hagi transcrit literalment aquesta vegada, però si aquests últims dies s’han vist obligats a treure’s el passaport Covid segurament entendran de què els parlo. Davant de l’anunci de la Generalitat de requerir aquest document per entrar als locals de restauració, residències i gimnasos, la (presumible) allau de sol·licituds ha col·lapsat el web de Salut i ha quedat completament inutilitzada, per la qual cosa la conselleria ha hagut de rectificar i ajornar aquesta nova obligació.El que és lamentable no és la improvisació amb què opera el nostre executiu autonòmic, acostumat a dir una cosa i la contrària amb un marge de vuit segons. Bromes a part, el que és alarmant és la creença que els contagis van per gustos.

Per sectors, més aviat. Perquè, pel que sembla, les possibilitats de contagi en un gimnàs o restaurant han de ser més elevades que l’utilitzar el transport públic, anar a un cine o al comprar-se uns pantalons.Els que coneixen bé aquesta situació són els empresaris de l’oci nocturn, que ja porten un mes amb aquesta mesura. Potser perquè fa un mes, en lloc d’anar per gustos, els contagis anaven per hores.

O per copes.A hores d’ara no fa falta inventar la penicil·lina, tampoc. Portem any i mig de pandèmia. Sabem com prevenir contagis.

Sabem, fins i tot, com no s’han d’adoptar les mesures sanitàries, perquè els tribunals es veuen obligats a cantar la canya a governs acostumats a maltractar el nostre ordenament jurídic. Així, només fa falta mirar a França per veure com, des d’aquest estiu, el certificat Covid va ser aprovat per a tot el país, i des d’aleshores s’exigeix per accedir a tota mena d’establiments: bars i restaurants (fins i tot a la terrassa), centres comercials, teatres i cines, residències d’ancians, transport públic, avions, hospitals.. Tots, sense excepció.

I té lògica, veritat? Si assumim que una persona pot encomanar-se en un lloc tancat, per què discriminar?Hi ha, fins i tot, una altra reflexió que vull compartir amb vostès. Si el passaport Covid no s’aplica de forma generalitzada, sinó a uns comerços concrets, la responsabilitat del control sanitari es trasllada als amos dels negocis afectats. A l’únic treballador d’un bar.

A l’amo d’un gimnàs. Què devia pensar el cap de sala de qualsevol restaurant dissabte a la nit al veure que els seus clients no podien descarregar-se el certificat i s’amuntegaven a la porta? Quina decisió podia prendre? Realment cal carregar-los amb aquesta pressió afegida?Perquè és cert que el coronavirus ens genera situacions imprevistes. És cert que no es pot jugar amb la salut.

Però de cap manera crear obligacions que discriminen en funció de les preferències del lleure no és admissible, i afegeix una pressió addicional a unes persones que ja ho estan passant molt malament. Encara que els il·luminats de la Generalitat no ho sàpiguen, les persones que treballen al sector privat també pateixen la pandèmia. I, tant si treballen per compte propi o aliè, han de tirar el negoci endavant, perquè si no és així, no cobren.

I aquesta pressió es trasllada a més en sentit contrari. Què passa si és el client el que exigeix a tot el que l’atén que li ensenyi el certificat Covid? Què passa amb la Llei de Protecció de Dades? Tenen ambdós, usuari i prestador del servei, prou garanties jurídiques? El cert és que obligar aquests últims a controlar un passaport Covid que no pot descarregar-se del web de Salut ha estat una broma macabra. Una de molt mal gust.