Un any, gairebé 730.000 dosis

Emoció i nervis a flor de pell. És potser el que millor definiria el 27 de desembre del 2020. Han passat 365 dies. Per a alguns, just ahir; per altres, una eternitat... Feia deu mesos que vivíem amb l’ai al cor. Durant un temps, el món s’havia aturat. Quan va arribar la primavera semblava que tímidament –amb alts i baixos i ensurts– aquell món volia tornar a posar-se en marxa. I el 27 de desembre, per fi, començàvem a veure la llum al final del túnel: posàvem les primeres vacunes contra la Covid-19.

Els avis havien de ser els primers, ningú ho dubtava. I aquella imatge va fer plorar d’emoció molta gent. A la Regió Sanitària Alt Pirineu i Aran, la senyora Leocàdia de la residència Nostra Senyora de Ribera de La Pobla de Segur va ser la primera a rebre la vacuna, i a Lleida, el somriure de la senyora Milagros, de la residència pública Balàfia I, ho deia tot. Les residències i els professionals sanitaris anaven rebent les dosis i des d’aleshores, la vacunació no ha parat. Per sectors, per franges d’edat, obrint punts de vacunació poblacional, als CAP... En definitiva, seguint les directrius que emanaven de Salut, cada territori s’ha adaptat segons les seves circumstàncies. Podríem dir que la vacunació ha estat un reflex de la societat. En general, les característiques (parlant en termes de Salut) que més defineixen la demarcació de Lleida són l’envelliment de la població i la dispersió territorial. Aquí caldria sumar-hi les especificitats de cada regió sanitària. Així, al Pirineu –on fins al dia d’avui s’han administrat 114.000 dosis– les (eternes males) comunicacions, les distàncies, els nuclis aïllats, el turisme, la població flotant... han estat paràmetres que s’han hagut de tenir en compte. Els professionals han anat a vacunar, de vegades casa per casa, amb neu, vent o fred. I, evidentment, no és el mateix fer 30 quilòmetres per carretera o autovia que per un port de muntanya. En un indret on pràcticament tothom coneix què ha fet el veí, es barrejava la il·lusió de tornar a veure els turistes amb el recel de si havien estat o no vacunats... Era gratificant comprovar com la baixa densitat de població afavoria que es poguessin fer trucades gairebé personalitzades. Tot plegat ha comportat que actualment hagin rebut dos dosis del vaccí més d’un 80% de la població.

A la Regió Sanitària Lleida se n’han posat més de 615.000, una part important d’elles al Pavelló Onze de Setembre fins al 30 de novembre, que s’ha convertit en un espai emblemàtic, no només per les vacunes, sinó perquè també ha exercit com a punt de cribratge poblacional fins que l’ha substituït en la tasca el nou punt de Lleida. A la plana, un esforç important s’ha dedicat a la vacunació de la campanya de la fruita. Des de principis d’any es va treballar per tal que a l’arribar l’estiu es pogués cobrir aquest sector, bàsicament poble per poble, sobretot al Baix Segre, però no només. Identificar els col·lectius vulnerables, accedir-hi i apropar-los la vacuna ha estat un altre èxit de la campanya que no ha sorgit del no-res. Les hores de dedicació a preparar-la han estat la clau. I podríem seguir amb la dispersió territorial i les visites als nuclis aïllats i zones rurals, també casa per casa. A l’hivern, fins i tot els bombers van haver d’ajudar els professionals per les nevades, gairebé com si fossin al Pirineu. En resum, una feina incansable dels i les professionals que no han defallit en cap moment i que continua ara amb la tercera dosi i el col·lectiu dels nens, els darrers a incorporar-se a la vacunació, ha estat una demostració de la capacitat, adaptabilitat i dedicació del nostre sistema sanitari.

Hi ha gent que celebra dos aniversaris. El del dia que va néixer i el dia que va sobreviure a una determinada situació. Estem en plena pandèmia i amb els serveis sanitaris completament tensionats. No podem abaixar la guàrdia, però permetin-nos posar una nota d’optimisme. La vacunació ha estat crucial per no haver de tornar a lamentar la pèrdua de milers de vides humanes. Parafrasejant Rick Blaine, quan li diu al capità Louis Renault que allò “podria ser el començament d’una bonica amistat”, l’any que avui complim podria ser l’inici d’una bonica fi del malson. Això sí, al virus res d’amistat. Zero treves.