Un conte de Nadal

Ens trobem en temps de celebracions de Nadal amb la família, els amics i “todos los reunidos en la mesa” com deia la ràdio d’abans. En cada dinar familiar de condició, casta i estament, és necessari algun brasa qualificat o un amoïnador expert, reputació que acostumen a merèixer certs cunyats i cunyades. La cosa es pot complicar si també hi ha un adolescent progressiu i setciències.

Nadal és una festa necessària, un aniversari de les tradicions i, fins i tot, de les adversitats. Per això, molts s’entrenen dies abans amb els sopars d’empresa, que poden ser esgarrifosos per diferents motius i sembradures: a) Sempre et toca seure al costat de qui no vols.. És clar que segurament l’altre pensa el mateix de la teva companyia, però, si arribes tard és pitjor, t’hauràs d’asseure al lloc més avorrit: al costat del jefe.b) La probable presència del temible col·lega amb complex de monitor de campament juvenil que prepara algun ridícul joc “per fomentar la camaraderia”.

El súmmum és quan comença a tocar la guitarra o una flauta per fer-nos agermanar amb l’esperit kumbaià.c) Els selfies amb poca gràcia i altres fotos carrinclones que algú, inevitablement, penjarà a les xarxes socials.Mireu, les petites tragèdies de la vida, quan les sofrim, poden semblar irresolubles perquè encara no sabem que la majoria tenen amagada la màgia de ser un incident amable. A més, gairebé sempre el camí que jutgem equivocat ens porta a un lloc millor del que suposàvem, solament cal esperar que passin els anys.. com en el relat que ara llegireu.

He pensat, doncs, que us agradaria aquest petit conte que podeu contar als més joves i també als més grans de casa, en la certesa que els complaurà. Un nen que ara ja és padrí, en cada període de vacances, passava una setmana al poble dels seus avis al Baix Camp. De tornada els tres viatjaven en un d’aquells trens de vapor que sortia de l’estació de Reus fins al poble del nen, on l’esperaven els seus pares.

Aquell any insistí molt que el viatge el volia fer sol (mai ho va dir, però l’avergonyia una mica que a ell, ja fet un homenet, l’haguessin d’acompanyar els avis). Tant i tant ho va repetir que finalment hi varen accedir amb una condició: que s’endugués una capseta de fusta per obrir-la en cas de necessitat. D’acord, pensà, però segur que hi ha estampetes d’aquestes que donen a l’àvia quan va a missa.

de la marededeu de Montserrat o del Carme, a qui també té molta devoció. El viatge dins d’aquell vagó de fusta no anava del tot bé: veia molta gent estranya, una dona vella, prima i sense dents reia cridanera tot parlant amb una altra vestida de negre que duia un pollastre dins una cistella. El més inquietant i esverador era el panxarrut d’ungles llargues que alternativament afaitava petits bocins de cansalada blanca i crostonets de pa que es cruspia amb delit.

Dos seients més avall, un home amb gorra i mans molt brutes es dirigí al revisor que, imbuït d’aplom funcionarial, picava seriosament els bitllets: és molt estrany que deixin viatjar sol un nen amb els perills que hi ha! A poc a poc va notar que un neguit tremolós s’enfondia per l’esquena i pels genolls. Quan vesprejava el tren travessà el pont de Picamoixons, avui molt més alt i sorollós. La humitat de la nit ennuvolava les estacions de l’Espluga i de Vimbodí amb una claror tenebrosa i això que encara no havien arribat al túnel de Vinaixa..., un lloc especialment sinistre.

Començà a créixer el desassossec, primer pel pit i després per les cames. Això demanava un ajut rellevant.. “Àngel de la guarda, dolça companyia...”, sí, perquè abans els nens sabien resar.

Superat el fosc trajecte angoixant dins el túnel de Vinaixa, amb sotracs ensordidors i figures emmirallades com fantasmes a les finestres tremoloses del vagó, la màquina del tren va exhalar de cop un esgarrifós esgarip enmig la trista claror que deixava traspuar la boira. L’esverament havia triomfat en l’imparcial combat contra el seu ànim incert. De cop tenia la mà a la butxaca de l’abric agafant la capseta de fusta, el lligam amb els seus avis, la roca enmig de la por.

Quin remei meravellós podia guardar? L’obrí amb una certa tremolor de mans. Dintre hi havia ben doblegat un paper d’aquells de ratlles blaves de la llibreta de l’avi. A l’aplanar els doblecs pogué llegir unes paraules màgiques: “Som al vagó de darrere.”