Carta oberta a Lluís Casas Farran

Ens has deixat, Lluís. Pensàvem que no ho faries i que sempre estaries al costat nostre. Però al final no ha pogut ser. Després d’uns dies intensos, incerts, complexos, difícils, i de passar per un tsunami emocional, si m’ho permets, et dirigiré unes línies de caràcter personal i des de la humilitat per donar-te les gràcies per tot el que has fet per la ciutat de Lleida, els seus ciutadans i per la teva família. A nivell professional, cal dir-te que sempre seràs un referent. Titulat en grau Social i llicenciat en Dret, vas instal·lar el primer despatx laboralista que hi havia a Lleida, concretament a rambla Ferran.

Despatx que després el traslladaries a Prat de la Riba. El 2010 obtenies la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball pels teus 64 anys de cotització a la Seguretat Social. Membre, també, de la junta de govern durant 53 anys i delegat a Lleida del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona.Lluís, tu, sempre unit a la cultura i al progrés, vas ser soci fundador i primer president dels Armats de Lleida, entitat que tenia com a finalitat recuperar, fomentar i difondre la cultura popular i tradicional de Lleida.

Cofundador, amb altres amics, del Club de l’Amistat Terres de Lleida, amb ànim de potenciar els debats, les reflexions, conferències i xarrades. Gràcies per ser tan lleidatà. Gràcies per estimar tan profundament la teva terra i les seves tradicions.

Gràcies per ensenyar-nos a estimar, encara més, aquesta gran ciutat. Cofundador de l’Escola Universitària de Relacions Laborals a Lleida i professor de dret laboral durant molts anys, a vegades, a la pregunta que et feia sobre si suspenies molts alumnes em contestaves que no eres ningú per jutjar el seu nivell d’aprenentatge, que seria la vida la que els jutjaria i, si esqueia, els suspendria. T’he de donar les gràcies per l’educació, cultura i formació exquisida i també per les maneres que juntament amb la Pilarín vau inculcar a les teves tres filles.

Sempre repeties que la formació és un potent instrument del saber, el coneixement i la promoció professional. Mai has sigut partidari de donar peixos, sinó canyes de pescar. Volies filles independents i autosuficients.

S’ha d’estudiar i aprendre, sempre deies, perquè en la vida et poden arrencar moltes coses, però no els coneixements.Recordo que mai t’havia agradat que et parlessin de la jubilació. Un dia, als teus 84 anys, se’m va escapar dir-te que creia que hauries de jubilar-te i descansar després de tants anys de feina intensiva, i em vas contestar, de forma contundent: “José Luis, la paraula jubilació no figura en el meu vocabulari. A més, et dic que només es jubilen els vells, i jo encara no estic en aquesta edat.” Quan tenies 86 anys vas fer el teu últim judici al Jutjat del Social; sempre me’n recordaré.

Ens vas inculcar que la vida laboral s’ha de viure amb intensitat, determinació, passió, amb molt estudi i preparació.Gràcies pel teu caràcter tan alegre i esportiu. Esquiaves, t’entrenaves al club de tir, jugaves al golf i sobretot al tennis, encara que, tot sigui dit, no eres un crac en cap esport, però a tu no t’importava; l’esport simplement era una font de socialització, t’ho passaves molt bé amb els teus amics i sobretot t’agradava el dinar o sopar posterior. El meu agraïment també per l’organització que feies tan divertida dels sopars dels clínics del Club Tennis Lleida.

El teu nom obria portes i omplia de regals tots els socis assistents als sopars. Eres un gran geni i dinamitzador d’activitats d’oci en el club dels teus amors. ¿Recordes que alguna vegada, estant reunits amb la família, quan algú feia alguna crítica professional a algun company, amic o ciutadà, ens renyaves responent que tothom es pot equivocar i que cap de nosaltres tenia dret a llençar la primera pedra i a jutjar ningú, perquè tots eren mereixedors de respecte i dignitat? O és que nosaltres som perfectes? No tractis els altres com no t’agradaria que et tractessin a tu.

Gràcies per ser una bona persona i un gran home. Gràcies pel teu caràcter tenaç, lluitador, crític (sabies veure en tots nosaltres el que podíem millorar i ho deies de forma clara, assertiva i elegant), emprenedor (liderant un gran projecte de despatx laboralista i de fiscal), dialogant i conciliador. Gaudies amb el treball i transmeties entusiasme per les coses ben fetes.

Generós (defensant sempre els més febles i sempre al costat dels que tenien alguna malaltia o problemes laborals o econòmics). Solidari (col·laborador actiu de moltes ONG i entitats solidàries. “No hi ha res més bonic que donar el que necessita a qui ho necessita”).

Persona convençuda de les seves idees però sempre respectuós amb els qui pensaven diferent. Gràcies per ser tan sociable. La teva frase preferida era “la vida social i empresarial és com una màquina, que, perquè funcioni bé, s’ha de greixar amb unes gotes d’empatia i educació”.

Lluís, sempre has estat una persona optimista, que miraves el passat amb respecte, perquè sempre, en primer lloc, hem de forjar el nostre destí amb alegria i passió per després mirar cap al futur amb esperança.T’encantava estar al dia de les lleis i jurisprudència que s’anaven publicant. Alguns dinars que fèiem semblaven fòrums de debats i estratègies a seguir en els judicis. Com en vam aprendre tots, de la teva experiència i la teva saviesa...Sempre vas tractar als treballadors del despatx, amb respecte i educació.

Et relacionaves amb ells, no com a empleats, sinó com a col·laboradors. Tenies un gran equip humà.Ningú et va regalar res a la vida. Procedent d’una família humil (“el triomf frega a vegades l’home d’origen senzill”), vas aconseguir i consolidar els teus somnis i els teus grans reptes professionals amb molt sacrifici, esforç, estudi i moltes nits sense dormir.Lluís, una gran abraçada de tota la família per la teva exemplaritat.

Sempre seràs el nostre referent. Els cinc nets sempre t’han necessitat, eres el seu ídol, sempre seràs el seu “padrí”. Tot un orgull per a ells.

Amb seguretat que seguiran el teu exemple.En la vida pots plorar, tancar la teva ment, sentir buit i donar l’esquena, o pots fer el que a tu t’agradaria: somriure, obrir els ulls, estimar i seguir.