La carn com a arma política (2a part)

Novament el sector ramader s’ha trobat al mig d’un foc encreuat entre partits polítics sobre quin tipus de producció ha de tenir el nostre país. El que podria ser un debat constructiu ha passat a ser novament una polèmica desenfocada, gens constructiva i amb posicions totalment polaritzades, justament en un tema que per explicar-se bé necessita múltiples matisos. És absurd enfrontar cria extensiva i intensiva com si fossin dos models oposats.

El debat ha de ser producció sostenible o no, ja que el sector s’està encaminant cap a un model d’eficiència que té a veure amb l’optimització de recursos mitjançant avanços tecnològics a la vegada que es respecta al màxim la biologia dels animals. És intensiva una ramaderia que s’adapta al cicle natural de la vaca d’un sol vedell per any? L’activitat del sector es desenvolupa des de molt variats patrons i projectes empresarials, i en el cas del boví de carn, en la seva majoria és de caire familiar. Tot i el caràcter familiar, una dimensió mínima és imprescindible per disposar de personal extern en un sector com el nostre que requereix una intensa dedicació, ja que aquest és un dels factors principals d’abandonament de l’activitat.

Els diferents models no només no són oposats, sinó que es complementen: produccions extensives, semiextensives, intensives, ecològiques, etc., s’adapten als diferents mercats (local, nacional o exportador) i al territori on s’ubiquen. No és possible desenvolupar tota la ramaderia en un sistema extensiu per raons de viabilitat econòmica, però també per la limitació d’ús de la terra de pastura i perquè calen cereals per obtenir una carn de qualitat i amb bones qualitats organolèptiques. No menys preocupant és que s’hagin sembrat dubtes sobre la qualitat de part de la carn que produïm, quan els paràmetres de seguretat alimentària són de la mateixa exigència per a tothom mentre la qualitat va lligada a aspectes més aviat subjectius.

Veient com s’instrumentalitza la nostra activitat i com acabem essent els principals perjudicats de les polèmiques, només ens queda l’opció de fer pedagogia, explicar com treballem i, sobretot, demanar màxim respecte per tots i totes les professionals de la ramaderia. I mentre assistim atònits a aquest nou debat i els que vindran, esperem que pel camí no se’ns acabi la paciència, passem a dedicar-nos a una altra cosa, i acabem tots enyorant aquell producte de proximitat, de qualitat i que tenia un preu ben assequible.