La salut mental: la gran oblidada

Recentment s’està fent força ressò de la importància d’invertir tota mena de recursos i esforços en la salut mental. El concepte de salut, ja definit per l’OMS el 1948, fa una clara al·lusió a un estat de complet benestar físic, mental i social i no sols a l’absència de malalties. En la meva candidatura a les eleccions municipals del 2019, com molts de vosaltres recordareu, el nostre programa incloïa com un dels punts forts la importància en aquests termes.

En aquest sentit, es proposava la necessitat de crear recursos i serveis específics en matèria de salut mental, alguns dels quals d’àmbit local i d’accés gratuït entre la població lleidatana afectada i/o llurs famílies. Entre d’altres, es considerava la necessitat d’augmentar el nombre de professionals especialitzats, poder crear un recurs/centre per al tractament d’addicions a les TIC (aquestes amb major afectació entre la població jove), creació de grups d’ajuda mútua per al tractament de diferents problemàtiques i altre tipus d’addicions o incidir i promoure recursos destinats a l’assistència vers les dones víctimes i infants. A més, posant èmfasi en el fet d’integrar la família en el procés rehabilitador com a agent de canvi, a fi de dotar d’eines i estratègies, tenint en compte la sobrecàrrega a diferents nivells que una malaltia d’aquest tipus (trastorn mental greu) pot suposar.Com va sent habitual, moltes d’aquestes propostes no tiren endavant.

Això és degut a la ignorància de molts que no saben distingir en cap cas el que és un bé per a la comunitat i un avenç necessari, limitant-se a un permanent d’exclusió reduccionista que es limita a donar una resposta negativa de forma sistemàtica i per defecte a qualsevol proposta que hom pugui fer i, a continuació, pot succeir que aquells que han fugit de les meves iniciatives, després, optin per fer-les seves (que no seria la primera vegada que passa) com si ells en fossin els idearis, els més sensibilitzats i cercant el reconeixement i impacte mediàtic, si s’escau. Res més a dir, cadascú amb la seva consciència i el perquè de la seva dedicació a la política.Amb això vull dir –i així deixar-ho palès en el present article– que des de sempre he vist la necessitat urgent de més recursos destinats a la salut mental i fer un abordatge integral quant al seu tractament, la qual cosa requereix un consens polític. I, en aquesta línia, tinc el deure i l’obligació moral de continuar-hi treballant.Soc conscient que hi ha qui “no vol saber, no vol veure ni tampoc escoltar”, però donar l’esquena als problemes de salut mental vigents i d’incidència creixent és donar l’esquena a moltes persones que pateixen.

La situació derivada de la pandèmia de la Covid-19 n’ha pogut agreujar alguns (depressió, ansietat, estrès...), sense oblidar-nos de molts altres temes tabú com el suïcidi. L’OMS indica que més d’un milió de persones se suïciden cada any i que és una de les principals causes de mort entre els adolescents i els adults de menys de 35 anys.Podem continuar sent espectadors passius del Jòquer o enmig de les deficiències posar-hi remei. El projecte de la #Lleidaimplicada que defenso seguirà al servei de la ciutadania per millorar el benestar de les persones.