El lleidatà triomfa a Berlín

D’aquí a dues setmanes aniré a Alemanya, a visitar un amic alemany. I hi parlaré en català, concretament, en la variant dialectal nord-occidental del lleidatà. Perquè és la meva forma de parlar, d’entendre’m a mi mateix i al món.

De relacionar-m’hi. I, és que, tot i que del triomf de la cineasta Carla Simón amb la pel·lícula Alcarràs al Festival Internacional de Cinema de Berlín se’n faran múltiples lectures, des de l’òptica de la llengua catalana, a mi em sembla una victòria doble. I dic que val per dos perquè, per una banda, hi guanya, i molt, el català.

I perquè, per l’altra, també és un triomf aclaparador del massa sovint menystingut lleidatà. És evident que el català surt molt reforçat amb aquest Os d’Or aconseguit a Berlín. I ens deixa clar que es pot fer art, sigui quin sigui, amb el màxim rigor, a casa nostra i amb la nostra llengua.

I el que potser és més important: aquest triomf posa de manifest que expressar-nos en tots els contextos de la nostra vida amb la nostra pròpia llengua, també a l’hora de fer art, no ens aïlla, ans al contrari, ens obre al món. I és que segurament és aquesta manera tan encisadora, aquest immens mar de genuïnitat que és la Carla, el que li posa catifes vermelles als festivals de cinema més prestigiosos del món, i no la necessitat d’assimilar-se a l’altre per vendre el seu producte, negant-se, d’aquesta manera, a si mateixa, negant la seva pròpia identitat, que és el que en gran part ens confereix la llengua. Com la Carla, en necessitem moltes, i a tot arreu: al cinema, a la música, a la literatura, i també a la ciència.

I les necessitem per donar valor i emfatitzar que viure amb la nostra llengua no ens fa petits, sinó que ens fa créixer. Però aquesta victòria a Berlín també permet reivindicar el lleidatà. I potser de forma més viva, més tenaç.

I, en aquest cas, és potser una reivindicació més interna que externa. Més a petita escala. Però no menys rellevant per la salut de la nostra llengua.

I és que la força d’una llengua se sosté en la seva riquesa. I aquesta riquesa s’obté des de tots els indrets del territori on es parla. De tots els seus dialectes i subdialectes, els quals, lluny de suposar-ne cap amenaça, permeten que la llengua es mantingui viva i forta.

I no deixa de ser rellevant que aquest subdialecte que avui permet reforçar el català en el panorama internacional sigui, precisament, el lleidatà, aquesta variant dialectal occidental que, malauradament, es troba massa freqüentment escarnida arreu de la nostra terra. De fet, aquest triomf de la Carla no només hauria de permetre que part del món escoltés per primer cop el català, sinó que també a casa nostra s’escolti i s’entengui que el lleidatà, mantenint-se ferm a la força d’atracció central i aïllat d’aquest folklore escenificat imposat des de fora, existeix com una forma d’expressar-se tan rica i legítima com qualsevol altra. Perquè, massa sovint, es fa amb el lleidatà amb les altres variants dialectals el que no volem que es faci al català amb les altres llengües.

Per això, quan visiti el meu amic alemany només hi podré xerrar –de la Berlinale o de qualsevol altra qüestió– amb aquest català tan lleidatà, perquè d’una altra manera, no seria jo. Perquè, parafrasejant Margarit, mai, ningú, m’arrencarà la llengua que la padrina em parlava quan tornàvem del camp al final de la tarda. Perquè encara hi ha, entre esbarzers, aquella é tancada de Lleida que mai perdré.