Enhorabona, senyora Ciuró!

El 31 d’octubre passat un company va rebre al Centre Penitenciari de Ponent una agressió salvatge, que va precisar ingrés hospitalari. I el 5 de desembre passat un company del Centre Penitenciari de Brians 2 va ser colpejat i va necessitar trasllat en helicòpter a l’hospital. Conec des de fa anys tots dos companys, persones cabals i responsables.

De forma repetida ho hem dit: no són agressions puntuals, sinó el resultat d’un augment exponencial de les agressions. Segons dades del mateix Departament de Justícia, els treballadors de presons vam patir 198 agressions el 2020, passant a 240 agressions l’octubre del 2021. Cal ser un cretí per negar el que és evident: la pèrdua d’autoritat, la que ens dona la llei, i la inseguretat jurídica que presideix la nostra feina.

Ho dic per aquest Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH en endavant) que demana que no es tiri endavant la reforma de la circular 2/2021 sobre contencions mecàniques, però s’oblida o ignora tot aquesta allau d’agressions. Ni el més mínim gest de solidaritat amb els treballadors de presons!Resulta esgotador haver de demostrar la nostra innocència davant d’un organisme, l’OSPDH, paralegal. I fer-ho cada dia.

I fer-ho sabent que la senyora Ciuró ni està al nostre costat, ni està del nostre costat. Bona prova del que acabo de dir és la negativa sistemàtica del departament a indemnitzar-nos per aquestes agressions tal com es fa amb els mossos, dilatant els processos judicials amb arguments que provoquen vergonya aliena. Ja no parlo d’algunes direccions dels centres penitenciaris que, en situacions crítiques, corren a visionar les càmeres per detectar errors en les nostres actuacions, oblidant que, sempre sempre, les hòsties cauen del nostre costat.

El Jutge de Vigilància Penitenciària, el Fiscal de Vigilància Penitenciària, la Llei Orgànica General Penitenciària, el Reglament Penitenciari, el Reglament d’organització i tota una llista interminable de circulars i instruccions fan de l’àmbit penitenciari català el més progressista i el més garantista, a una distància sideral de l’àmbit penitenciari estatal o de qualsevol país democràtic. Però crida l’atenció que només els funcionaris catalans estiguin sota sospita. Crida l’atenció que aquest OSPDH pugui accedir als nostres centres sempre que vol, sense la necessitat de la companyia de la consellera.

Però si qui vol visitar els centres són parlamentaris, sense la seva presència, no poden, oi, senyora Ciuró? Deia que aquest Observatori visita les presons buscant interns que, amb preguntes capcioses, parlin de maltractaments, però que parlin de salaris de misèria, de condicions infrahumanes, d’instal·lacions tercermundistes, dels preus que han de pagar pels productes adquirits o d’un gran nombre d’interns amb problemes psiquiàtrics, no té el mínim interès. La senyora Ciuró és ostatge de no sabem qui i de què. Sap perfectament a qui pot preguntar, perquè té una llarga llista de càrrecs electes treballant als nostres centres.

Però prefereix escoltar un discurs ben calculat que, sistemàticament, té dubtes sobre el nostre quefer professional.Van ser les agressions el detonant de les mobilitzacions iniciades el 5 de novembre. En aquelles mobilitzacions es van concretar sis propostes: derogació de la circular 2/2021; repartiment de la medicació diluïda; pla de xoc per rehabilitar el Centre Penitenciari de Ponent; solucionar l’alt nombre d’interns amb patologies psiquiàtriques; canviar la direcció del Centre de Ponent i una plantilla adient a les necessitats del centre per acabar amb el malbaratament d’hores extres. Aquest darrer punt afegia el tema de la jubilació anticipada.Aquelles mobilitzacions van servir de ben poc.

A hores d’ara no hem aconseguit ni una sola de les nostres propostes, tot i que la majoria de propostes no suposa la més mínima despesa. Mentrestant, el panorama penitenciari català és un desastre total i a tots els nivells. Direccions de centres que, en molts casos, presenten gravíssims dèficits en gestió de recursos humans; un Centre de Ponent que és paradigma d’obsolescència i hàbitat natural de paneroles i rates; selecció de personal fent servir criteris inversemblants, il·legals o sota sospita; provisió de llocs de treball fent servir comissions de serveis; concursos de trasllats judicialitzats i interminables (30 mesos portem amb el darrer concurs de comandaments); oposicions interminables i escasses (zero places convocades per a aquest 2022 tot i que acabarem l’exercici amb un 25% d’interins); impossibilitat de gaudir la segona activitat en condicions dignes i a l’abast de tots els que reuneixin els requisits; uniformes escassos i més propis d’un pallasso que d’un funcionari de presons; colocones impressionants perquè es neguen a donar la medicació diluïda.

en definitiva, es conculquen els nostres drets de forma grollera, sense conseqüències per als responsables. I que tot això passi en un departament que es diu de Justícia, no deixa de ser una ironia. La senyora Ciuró va camí de ser, amb el permís de la senyora Capella, un nou desastre de gestió.

Malgrat això, hem aturat les nostres reivindicacions. Segurament en aquesta aturada ha tingut molt a veure el llenguatge d’alguns, qualificant d’històric el que era només el principi d’un llarg camí per aconseguir la jubilació anticipada. Això i una esmena presentada al Senat, farcida d’errors i sense cap resultat, van rematar el parany.

Agents rurals i funcionaris de presons, banyuts i units pel fracàs: la jubilació anticipada era només cosa dels mossos. Tot i que des de CSIF vam avisar i vam explicar-ho, algú encara es creu que ja la tenim, la jubilació anticipada.El panorama és decebedor, però no hem sabut reaccionar. Només em falta felicitar la senyora Ciuró, clara guanyadora en aquesta lluita.

La felicito de debò. Mai tanta ineficàcia havia tingut tan poca resposta sindical. Per ara.