Adeu-siau, lectores i lectors

Després de gairebé 40 anys de col·laboracions setmanals analitzant l’actualitat artística de les nostres contrades i de més enllà, Josep Miquel Garcia s’acomiada de SEGRE. Ell agraeix la fidelitat i nosaltres li agraïm l’enciclopèdia artística que ens deixa a l’hemeroteca.

El 3 de setembre del 1982 apareixia el primer número del Diari SEGRE i dos dies més tard incloïa la meva primera crítica d’art. Prop de quaranta anys després arriba el moment del comiat. No hi trobareu un exemple de longevitat i fidelitat similar a la història de la premsa catalana. Per contra, qui vulgui saber què va passar a l’escena artística lleidatana en aquestes quatre dècades ho tindrà ben fàcil si consulta les hemeroteques, amb prop de 2.000 articles dedicats exclusivament a l’art des de l’òptica ponentina, que era l’objectiu.

Què va passar, però, en tot aquest temps que es pugui dir d’una manera resumida? Doncs que hi va haver un esclat, una època daurada cultural i visual, que va ser activa fins al canvi de segle. Tres noms van donar caràcter al moment: Leandre Cristòfol, Jaume Magre i Albert Coma Estadella. La successió de projectes, d’espais expositius que s’obrien, de noms que prenien embranzida, com Rosa Siré, Toni Abad, Josep Ripoll, Josep Minguell.

L’Ereta Taller, les sales de les caixes, la galeria Alfós45, que va passar després a dir-se Sebastià Petit, la renovació de l’IEI, la Fira de Tàrrega de l’escultura al carrer.. Passaven moltes coses, en un context de comunitat, on les planes de la crítica d’art del SEGRE tenien un paper de complicitat, de difusió i constatació. Tot va acabar en deixar-nos prematurament l’Albert Coma, i després Cristòfol i Magre.

Semblava albirar-se un recanvi generacional de la mà de nous artistes com Jordi Jové, Albert Bayona i Gregorio Iglésias, però la professionalització a terres lleidatanes es feia difícil d’assolir. Vàrem incorporar nous actius que prenien el paper de referents, com l’Àngel Jové, Benet Rossell i Carles Hac Mor, o Perico Pastor, o Josep Guinovart i Josep Vallribera, però l’esperit de comunitat precedent no s’agermanava. La societat lleidatana havia canviat i un sentiment d’evitar el localisme per jugar un paper més global va canviar les prioritats.

Va començar un distanciament entre l’Art i la societat lleidatana que arriba al present. La formulació de noves infraestructures no va substituir aquell esperit de comunitat que vàrem viure als anys vuitanta i noranta. S’oblida el passat i es fan esforços per reconèixer el nou, els artistes lleidatans que haurien de ser referents.

Des de la Gòtika i La Panera i l’Embarrat es fan els sondejos que ens permeten detectar noms i pràctiques noves. De tot això, setmana a setmana, parlava jo ens els meus articles, animant els mateixos artistes a no defallir, i les lectores i lectors a visitar aquelles exposicions remarcables. No només les òbvies i conegudes, sinó experiències més secretes o que passaven fora de l’àmbit lleidatà.

Les reaccions als meus escrits han estat majoritàriament ben rebudes. Només quatre vegades vaig rebre reaccions adverses: quan vaig entrevistar l’arquitecte Federico Correa sobre la reforma de la plaça Sant Joan, quan vaig opinar sobre la deixadesa de la Sala Cristòfol, quan vaig reflexionar sobre el disseny de la Sala Gòtica que Miquel Pueyo havia impulsat a l’IEI, i quan vaig comentar la marxa del director del MACBA al Reina Sofia. Quatre sobre quatre mil és un bon equilibri de la balança dels pros i els contres.

Al contestador del telèfon guardo trucades emotives per agrair articles, de la Mary Coma, de la Mary Sirera, de la Rosita Benseny, de la Pilar Nadal o la família Ibáñez. No escrivia només per als interessats en l’Art, sinó cercant l’interès anònim, mirant de donar solidesa i expectatives. D’anar ben il·lustrats els textos amb imatges vàrem passar a no dur-ne cap, per una qüestió de drets d’autor excessius.

Això ho trobava en manca, però Llorens Melgosa va dir-me que al contrari, sense imatge resultava tot més atractiu i complex. Un dia Francesc Gabarrell va escriure que els meus textos significaven un poder fàctic. No era aquesta la voluntat.

No pretenia fer-los servir per a res. Tenien el valor de ser publicats i llançats després amb el diari. No volien perdurar, sinó motivar en aquell precís moment.

Encara ara hi ha gent que m’atura pel carrer i em comenta algun escrit. És aquesta la satisfacció. Escric una crítica d’art setmanal des del 1977, abans del SEGRE ja ho feia a Barcelona.

L’Art i els artistes han canviat de llavors ençà. També la crítica d’art. La seva funció i expressió sembla ara una altra i la feina feta ara és memòria.