4 març: un nou dia per lluitar contra l'obesitat

L’obesitat és una malaltia força complexa, crònica i recidivant. I a diferència d’altres malalties que també poden complir amb algun d’aquests requisits, l’obesitat no permet cap mena de privadesa, i afavoreix la discriminació i estigmatització de les persones que la pateixen. A més, l’obesitat és extremadament prevalent.

Les estadístiques més recents de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) mostren que a Espanya el 25% dels homes i el 23% de les dones viuen amb obesitat. Sí, 1 de cada 4, la qual cosa es correspon amb el 9,7% de la despesa total en salut. A Lleida la situació encara és pitjor: en la població entre 18 i 60 anys, la prevalença d’obesitat puja fins al 38,1%.

Però a què ens referim quan parlem d’obesitat? Doncs a moltes més coses que tan sols un grapat de quilograms de pes. El 4 de març del 2021, la Comissió Europea va classificar l’obesitat com a malaltia crònica i recidivant, caracteritzada per una acumulació anormal i/o excessiva de greix corporal que representa un risc per a la salut. Es tracta d’un teixit adipós malalt i que és la porta d’entrada a una sèrie de malalties, com ara la diabetis, les malalties cardiovasculars i el càncer.

Per ser curosos hem de dir que Europa sí que reconeix l’obesitat com a malaltia, però no així la majoria de països europeus, inclosa Espanya. De fet, no hi ha cap malaltia que no sigui més freqüent ni més greu en les persones amb obesitat. I per això, les persones amb obesitat no tan sols tenen una pitjor qualitat de vida, sinó que també veuen reduïda la seva supervivència.

A més, una vegada hem deixat enrere la visió simplista de l’obesitat com a resultat d’una mala nutrició i baixa activitat física, aquesta emergeix com una malaltia extremadament complexa en el seu origen, on participen factors com la falta de son, l’estrès emocional, diversos elements socioeconòmics, alteracions hormonals i en la microbiota intestinal, el contacte amb disruptors endocrins, els factors genètics i fins i tot factors prenatals.L’obesitat és també una malaltia molt maltractada. Hi ha molt poc diagnòstic mèdic de la malaltia, que és maltractada per la societat, que culpabilitza i ridiculitza amb gran facilitat la persona que la pateix; maltractada per la fortuna, que fins fa poc no l’ha proveït de fàrmacs eficaços i segurs per combatre-la. No, és veritat, no és fàcil tractar l’obesitat.

Però això no justifica que més del 95% dels pacients que la pateixen només rebin, amb sort, consells nutricionals que en forma de fulls de dieta eternament fotocopiats i recomanacions per incrementar una activitat física que sovint no poden realitzar. I tot i que l’obesitat és una malaltia transversal, és més prevalent a classes socioeconòmiques més desafavorides. Hem de treballar per tal d’incloure els tractaments farmacològics dins del sistema nacional de salut.

Ens trobem, per tant, davant d’una de les malalties més infravalorades, menys diagnosticades i també menys tractades de la nostra història.Per reduir la prevalença, donar suport als que viuen amb obesitat i contribuir a una economia més sostenible, cal identificar noves maneres de gestionar l’obesitat des d’una perspectiva política, clínica i social. I de forma paral·lela, cal fomentar l’associacionisme entre els pacients i els familiars. És en aquest context on la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), en col·laboració amb el Grup d’Interès del Parlament Europeu sobre Obesitat i Resiliència del Sistema Sanitari, lluita per construir les estratègies nacionals i les vies clíniques que equiparin l’obesitat amb la resta de les malalties, reconeixent-la com a tal i engegant un Pla Nacional que permeti abordar aquest gran problema des d’un entorn civil, cultural, econòmic i ambiental.Aquest 4 de març torna a ser el dia mundial de l’obesitat.

Aprofitem per difondre el concepte correcte d’obesitat, tant als professionals sanitaris com als mateixos pacients, que coneguin la malaltia que pateixen i reclamin el seu dret a una assistència basada en l’evidència científica. Però també a la societat en general per tal que disminueixi l’estigma i la discriminació envers les persones amb obesitat. I als mitjans de comunicació, que han de ser més curosos al parlar d’aquesta malaltia.

Tot plegat, és el conjunt de la societat que s’ha de posar dempeus per reclamar al poder polític i les societats científiques l’elaboració d’un Pla Nacional per afrontar l’Obesitat, que comenci per reconèixer-la com a malaltia i sigui capaç de gestionar els mitjans necessaris per afavorir la seva prevenció, diagnòstic i tractament.