L'humanisme digital a l'Agenda 2030

El processament de dades i la necessitat d’adoptar diverses tecnologies digitals per poder utilitzar-los productivament són un denominador comú de la nostra societat contemporània. Això que es coneix com la gran revolució digital té una presència generalitzada a les nostres accions quotidianes. En el marc de la gestió per la sostenibilitat global, els ODS 2030 de subscrits i proposats per Nacions Unides el 2015 incorpora aquest component, però no ho fa de manera generalitzada, pel constant adveniment de noves realitats i més desafiaments, en especial, després de l’última pandèmia que vivim.

És aquí on entra la qüestió de quant hem de fer per incorporar la digitalització com un bé col·lectiu comú.Vist així la digitalització i la necessitat d’estar connectats han de ser serveis públics garantits i accessibles a tots els ciutadans del planeta, per no deixar ningú enrere. No hem de permetre que aquesta activitat es constitueixi en un nou element de discriminació i exclusió social. És cert que des de diversos fòrums multinacionals com el G20, el Banc Mundial i la mateixa Comissió Europea ja s’ha estat discutint aquest assumpte per permetre que l’accés a internet sigui universal i que tingui la mateixa qualitat en tots els àmbits de l’orbe.

Però encara continua sent un desafiament descomunal. És aquí on s’està revisant i enfortint la dimensió tecnològica a l’Agenda 2030 dels ODS, amb la finalitat que s’hi incorpori i sigui vinculant en els plans dels diferents països del món. El que hem de fer, des de les nostres nacions, és integrar la digitalització a les diverses polítiques de desenvolupament central i regional.

Per això el suport financer per a noves infraestructures i capacitats és estructural. A Europa, això s’està considerant en els diversos esquemes de finançament del Nou Pacte Verd, amb el programa Next Generation, però l’humanisme digital hauria de veure’s amb diverses estratègies i accions, que estan recollits per l’Agenda 2030. Tanmateix, aquestes estratègies i accions encara no estan implementades a la pràctica per una sèrie de carències o infraestructures, per exemple, ja que no totes les persones tenen accés a internet.Les dades que tenim actualment assenyalen que únicament el 60% de la població mundial té accés a internet.

Per la qual cosa, si l’humanisme digital prova de posar la digitalització al servei de les persones, podem observar que existeix un gran desafiament global. En primer lloc, hi ha el tema de la democratització quant a l’accés. Si no hi ha accés per manca d’infraestructures ja tenim un primer gran problema.En segon lloc, tenim les polítiques públiques per abordar el tema des d’una nova normativa.

Aquí s’està avançant de manera important, però molt desigual, en diferents parts de l’orbe.En tercer lloc, hi ha l’assumpte de les noves capacitats. Aquí el tema és més seriós a causa que les noves avaluacions per a accés a oportunitats laborals incorporen noves competències digitals que encara no estan del tot democratitzades per falta d’accés. En síntesi, crec que l’humanisme digital té a veure amb l’enfocament de drets.

Lamentablement no tots tenen accés a la connectivitat i a les seues eines. Això s’ha vist de manera alarmant en aquests últims anys de la pandèmia quant als temes d’educació dels nens i joves que no tenen internet o ordinadors per seguir amb les classes en remot. No tots els nens que eren a casa tenien accés a internet, i els que sí que hi tenien accés no en tenien a un ordinador per aconseguir continuar les classes de manera remota.