On vas, gorda?

Tinc 41 anys. Sempre he tingut sobrepès. Vaja, que estic gorda. Fins i tot escriure «gorda» em costa, pel què significa la paraula i totes les connotacions que porta. Des de ben petita, he estat assenyalada a tot arreu: “on vas gorda!», «No veus que amb lo gorda que estàs no pots fer això!». Una llarga llista, d’insults i de menyspreu per la meva constitució. Fins i tot, els metges m’han menyspreat per ser gorda. I la meva gordura ve donada per un problema mèdic. Tinc SOP, síndrome de l’ovari poliquístic. Una malaltia que em provoca sobrepès, hirsutisme i un desajust hormonal i emocional moltes vegades difícil de gestionar.

Als 18 anys un ginecòleg em va dir que no podria ser mare i que l’única manera de regular el SOP era amb pastilles anticonceptives que em deixaven feta pols. M’ho va deixar anar així sense més. Zero empatia. Em va posar una llosa damunt que em va afectar psicològicament molts anys.

Per la meva sorpresa, al 2015 em vaig quedar embarassada i vaig començar un altre periple sanitari pel fet de ser gorda: em feien controls inhumans del meu pes, em deien que era és possible que l’embaràs no fos viable pel meu pes, que era de risc pel meu pes, i tantes altres burrades que no vull recordar perquè fan mal. Massa mal encara. Em sentia com la persona més dolenta del món per voler ser mare i gorda! Tot i així, vam decidir tirar endavant amb l’embaràs fossin quines fossin les conseqüències. Per mi era -i és molt important ser mare.

Contra tot pronòstic, vaig tenir un embaràs normal fins als 7 mesos. Llavors, va començar el calvari. Un “metge obstetra” (ho poso entre cometes perquè per mi de metge no en té res), desprès d’estar 48 hores a l’hospital amb una tensió desbocada, em va dir que tot això era culpa meva, que tot es era un problema psicològic. Em vaig quedar de pasta de moniato. Al cap d’una setmana, em van ingressar d’urgències i em van provocar el part perquè tenia preeclàmpsia i hi havia perill per mi i pel nen. Aquelles 48 hores abans de parir van ser horribles. Amb professionals sense empatia, sense veure com estava vivint jo aquell procés, ni tant sols em van deixar dutxar-me.

El part va acabar amb cesària d’urgència. Al sortir del quiròfan, em van deixar veure al meu fill 5 min. Després, em van portar a reanimació, on em van deixar 14 hores perquè no hi havia llits a la UCI. Ningú m’informava de com estava el nen ni on era. No van deixar que la meva família em vingués a veure, ni tant sols el mòbil em deixaven tenir. Fins al cap de 24 hores, no vaig tenir noticies del meu fill. I només em van deixar estar 5 minuts amb ell. Va ser una tortura per mi. Volia estar amb ell i no em deixaven. Era tant petit. Al cap de 6 dies, em van pujar a planta i vaig poder estar amb ell. En 15 dies, ens van donar l’alta i vam poder marxar. Al creuar la porta i sentir l’aire fresc em vaig posar a plorar de l’alegria de poder abandonar aquell hospital. Per mi havia suposat un infern.

Aquesta és una història personal. I, per desgràcia, no és aïllada. És només un exemple de molts problemes invisibilitzats amb què ens trobem les dones cada dia: pressió estètica, manca d’atenció mèdica amb perspectiva de gènere, la salut mental que ens afecta en major mesura sobretot a les joves, la violència obstètrica, la invisibilització dels problemes de fertilitat, la imposició de determinades pràctiques mèdiques. Tot això també són drets que hem d’anar conquerint. Per fer-ho, cal posar sobre la taula els problemes que quotidianament hem de superar les dones pel fet de ser dones. I això vol dir que avancem en igualtat, sí, però encara queda molt per guanyar. El 8 de març el volem alegre i reivindicatiu. Perquè estem en una societat cada cop més feminista que ha de permetre recórrer aquest camí que queda encara per davant.