Aranès al Baix Segre

En plena trista polèmica pel 25% del castellà a les aules en contra de la bona praxi de la immersió lingüística i amb el goig que l’os berlinès reconegui la bona feina de la Carla Simón amb el català de Lleida, voldria trencar una llança per una llengua també nostra (és la tercera oficial a Catalunya des de l’any 2010), com és l’aranès. La parla pròpia de la peculiar vall pirinenca és la variant del dialecte gascó, el més occidental dels que es parlen a l’Occitània: el vell país de la llengua d’oc! L’Aran té una idiosincràsia característica, tot i formar part d’una manera de viure comuna a tota la serralada pirinenca. Com és natural la seva llengua és part fonamental de la seva identitat, per la qual cosa cal conservar-la.

Tanmateix si el nombre d’aranesos és petit, poc més de 10.000, el de parlants no va molt més enllà dels 1.500. Això és preocupant. Si també veiem com baixa l’ús del català a tot el país, l’alarma a l’Aran és força més gran.

Sortosament l’aranès és vehicular a les escoles tot i que sempre serà una llengua minoritària. Tanmateix cal recordar el poliglotisme de la gent aranesa, la qual cosa permet no renunciar a la pròpia parla davant de les altres properes: català, castellà, francès i anglès. Però la “competència” és molt forta.

La tasca que fa el Conselh Generau d’Aran i l’Acadèmia Aranesa dera Lengua Occitana no solament són necessàries sinó fonamentals per aturar i revertir la caiguda del seu ús. Recordem que la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida o la Secció d’Occità Aranès de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entre altres iniciatives, mantenen viva la llengua més enllà dels límits de la Val.En diversos mitjans trobem modestes visualitzacions de la llengua, però fora d’Aran són gairebé més testimonials que una altra cosa, tot i que sempre és millor que res aquell únic programa diari o aquella columna setmanal. Hem gaudit de les edicions de la Mòstra de Cinema Occità o de la més recent exposició L’aranès, l’occità de Catalunya, però el panorama està lluny de la normalitat que requereix l’ús habitual d’un idioma.

Quan viatgem el més normal és trobar les explicacions escrites o parlades en la llengua del país i el sempitern anglès. Això passa per exemple per les comunitats de parla castellana de l’Estat, com per exemple he pogut comprovar recentment per Madrid o Andalusia. Per casa nostra també passa el mateix amb l’afegitó del francès i, és clar, del català.

Però l’aranès no és fàcil de trobar fora dels límits de la Val. Per això crec que és important destacar que el visitant del Turó de la Seu Vella pot trobar una rica oferta lingüística dels fulletons amb la informació més important que cal saber del nostre magnífic conjunt monumental. Sens dubte una clara aposta del Consorci del Turó per la candidatura a Patrimoni Mundial.

Veritablement pocs llocs tenen una tan generosa oferta en setze llengües: català, castellano, english, français, aranès, euskera, galego, italiano, português, deutsch, dutch, russian, arabic, hebrew, chinese, japanese. I l’aranès és present!Ara que comença la floració primaveral, molta gent gaudirà del meravellós espectacle de color vermell i blanc dels arbres fruiters que solquen les terres de la plana de Lleida i en especial del Baix Segre. Com a complement els visitants coneixeran també l’excepcional patrimoni que té aquesta desconeguda però interessant subcomarca del Segrià.

I almenys en dos llocs els nostres estimats aranesos podran trobar-se reconeguts en la seva llengua. A Seròs coneixeran la difícil història del monestir d’Avinganya, en l’atractiu audiovisual que complementa la visita, a més d’un segon que explica amb sentit de l’humor la troballa més curiosa i que es pot observar en la cripta arqueològica. Recordo quan es va presentar la versió aranesa de l’audiovisual el llavors director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs Albert Turull digué davant l’expedició festiva que havia baixat del Pirineu que l’excepcionalitat del fet hauria de ser la norma habitual en tota l’oferta cultural de caire turístic, si més no, del país.A Aitona seguiran les passes que l’intrèpid Robert Capa va fer el 7 de novembre del 1938 documentant la darrera ofensiva a Catalunya que va fer l’exèrcit republicà.

Els plafons que permeten aprofundir en l’emocionant experiència i comprovar 84 anys després com està el lloc on va fer una de les seves impactants fotografies ofereixen la versió aranesa que amablement el Conselh Generau va proporcionar per completar la flamant ruta recent inaugurada i amb el clar missatge de donar normalitat a una llengua ben nostrada i força oblidada en general més del que caldria. Adishatz!