La taca de xocolata

Un problema és una oportunitat per a l’enginy. Winston Churchill tenia freqüents xocs dialèctics amb l’exaltada parlamentària Nancy Astor. En una ocasió aquesta li va dir de mala manera: “Senyor Churchill, si vostè fos el meu marit li posaria verí al cafè.” Sense perdre la calma, li contestà: “Senyora, si vostè fos la meva dona me’l beuria.” El premi pels sacrificis i la voluntat de moltes accions simplement es troba en el fet íntim de dur-les a terme.

No cal esperar cap reconeixença o enaltiment. L’Eduard Punset ho puntualitzava d’una forma culta i simpàtica: “Fins i tot cap de les teves neurones sap qui ets.. ni els importa.” Dit això, aprofitarem per enviar una salutació als eminents savis que sempre tenim a prop, individus que consideren que en cada criteri existeixen dos únics punts de vista: el seu i l’equivocat.

La seva demagògia argumental és més forta que qualsevol raciocini. Em ve a la memòria el vell concepte de lleialtat a un projecte comú, ben diferent a l’obediència per temor. Hi ha una frase del cap mafiós Vito Corleone que encaixa en el cas: “Algunes persones són lleials amb tu pels interessos.

un cop canviïn aquests interessos també canviarà la seva lleialtat.” Malauradament, en tota organització pot succeir que algú que consideràvem bon company ens enganya per treure’n un profit material o polític. La seva actitud irrita i alliçona, i potser el pitjor sigui que aquesta indignació de retruc ens portarà a rebutjar altres confiances, que amb una recapitulació serena se’ns mostrarien totalment favorables. Us he de dir que durant la meva vida professional també he conegut el destorb d’uns quants negats.

Per a ells guardava en el meu pensament un epitafi: “L’únic important que teniu a la vostra vida és el mal que podeu fer.” Ara us convido a llegir una meravellosa història de convivència. Els personatges són fruit de la meva imaginació. - Bona tarda tingueu.

Em puc asseure en aquest banc?- I tant, jove, i tant! Hi ha lloc per als dos.. i així podré esperar acompanyat.- Espera algú, doncs?- Sí, el meu fill, que vindrà a veure’m. És una persona amb moltes responsabilitats.

Treballa en un banc.. el nom del qual ara no recordo.. els seus caps el tenen en gran estima, i no m’estranya.- Els bancs i les caixes d’estalvis treballen també a la tarda i potser avui li ha sortit feina i arribarà tard.- Sí, sí, pot ser això.

i vostè, jove, ve sovint per aquí?.. l’hi dic perquè la seva fesomia no m’és estranya del tot.- Vinc tots els divendres i els diumenges, els dos dies de visita que té assenyalats la residència.- Avui, quin dia de la setmana és?- Divendres.- Aquesta sí que és bona! N’estava segur, i sap per què? Miri la meva camisa.. què hi veu? No, no es trenqui el cap.

Li ho diré: hi veu una taca de xocolata.. tots els divendres tenim per postres gelat de xocolata!Tots dos es van posar a riure de bona gana. Saber el dia de la setmana gràcies a una taca de xocolata! L’home gran ja pensava en com els seus companys de residència ho festejarien, i també els de bata blanca, excepte, és clar, la infermera múrria.

En aquesta avinentesa el cel comença a tapar-se amb núvols negres corejats per trons llunyans: la campaneta de la porta toca tres vegades l’avís per entrar. Una infermera ve amable a buscar-lo. A poc a poc caminen en direcció a la residència i en un moment l’home gran gira el cap amb un somriure:- Adeu, jove...Pas rere pas, sense presses, l’home gran fa camí enmig la vorada de llorers. El jove el va seguint amb una mirada amorosa, infinita. - Adeu, pare...