Dos anys de pandèmia... i sembla que no ha passat res

Queden molt lluny aquelles tardes quan, en la soledat de les nostres llars, ens afanyàvem a sortir als balcons a les vuit de la tarda a aplaudir totes les persones treballadores que lluitaven en primera línia. Una guerra invisible que estava devastant la població i desbordant els serveis mèdics mundials. Persones treballadores que, sense pensar en els riscos que suposava acudir als seus centres de treball, van oferir el millor d’elles i d’ells.

Dos anys en què l’esperança d’aconseguir frenar els efectes d’un virus tant letal com capritxós era el somni de milers de treballadores i treballadors que, exposats com estaven, no van pensar en la seva salut. Fins i tot molts van arribar a treballar contagiats, i avui dia encara pateixen les seqüeles que la malaltia els ha deixat. Durant aquests dos anys hem passat del pànic inicial a la quasi normalitat en la protecció davant la Covid.

I ara, que totes i tots estem realment cansats de no arribar a la plena normalitat, potser se’ns oblida que, als centres de treball on el virus encara és present i igual de perillós, no hi ha lloc per a la normalitat i el risc per al personal que hi treballa continua sent molt alt. El personal sanitari i d’atenció a la gent gran no ha pogut descansar ni un sol dia, afrontant onada rere onada al peu del canó, per tal de preservar la salut de tota la població que estava sota la seva responsabilitat i que, de mica en mica, ha pogut anar fent una vida més o menys normal. Aquests dos anys, llargs i durs, ens podien haver brindat l’oportunitat de millorar molts aspectes de la nostra sanitat pública, privada, d’atenció primària, d’atenció a la gent gran i transport sanitari, sobretot pel que fa al seu personal.

Però ha passat el temps i l’únic que ha quedat clar és la manca de professionals, que han fugit d’un país on no se senten valorats ni remunerats de manera adequada, un país on la qualitat assistencial passa per la gran qualitat humana de les persones treballadores i la seva enorme professionalitat, demostrada amb escreix, en els pitjors moments d’aquesta maleïda pandèmia. I no oblidem que, encara avui, hi ha personal en primera línia que es va contagiar als seus llocs de treball i no tenen reconeguda la Covid com a malaltia professional. Parlem del personal administratiu dels centres de salut, el personal del transport sanitari, personal de neteja o treballadores i treballadors dels centres geriàtrics.

Aquests han estat braç a braç amb la resta del personal sanitari i, malgrat tot, no han estat reconeguts ni recompensats de la mateixa manera. No cal parlar de xifres perquè els números són freds, però tots coneixem l’abast d’aquest virus durant aquests dos anys; milers de morts i milions d’infectats arreu, uns amb més sort que altres. Dos anys és molt i és poc.

Molt temps per als professionals que continuen lluitant contra la Covid i poc perquè oblidem el que ha passat. No podem permetre que es repeteixin episodis en què la vida dels treballadors i treballadores es posi en risc per manca de previsió. És per això, que des de la UGT-Serveis Públics no ens cansarem d’agrair i de recordar tots aquests treballadors i treballadores que ens ho van donar tot sense demanar res.

Han estat fonamentals per superar aquesta crisi i continuarem defensant aquests col·lectius que són essencials, perquè les seves condicions laborals siguin les millors i iguals en reconeixements i drets.