Tony Judt, la mirada lúcida sobre Europa

Pocs historiadors han descrit amb més clarividència l’evolució de la societat europea des del terrible trauma de les dues Guerres Mundials fins a la fi del segle XX. Com es va passar de la més negra misèria i la destrucció a una certa prosperitat general, quins van ser els actors fonamentals que van edificar l’estat del benestar, tan admirat arreu del món i avui encara vigent? Ens diu Tony Judt que “solem descomptar les institucions, legislació, serveis i drets heretats de la gran era de reformes del segle XX. Ja és hora que es valori que totes aquestes provisions eren del tot inconcebibles en una data tan recent com 1929”.

L’extensió de la sanitat i l’educació públiques, la protecció social, el sistema de pensions, etc., són fites de transcendental rellevància en el sempre llarg i dificultós camí cap a la superació de les desigualtats que històricament han impedit el progrés harmònic de les societats. Tony Judt (Londres, 1948-Nova York, 2010) va ser escriptor, historiador i professor universitari. De família jueva d’orígens belga i eslau, va estudiar al King’s College de Cambridge i a l’École Normale Supérieure de París.

Va ensenyar a les Universitats de Califòrnia, Oxford i Nova York. Defensor del sionisme d’esquerres, va viure en kibuts, però després de la Guerra dels Sis Dies (1967) passà a ser crític de l’Estat d’Israel i partidari d’un sol estat binacional israelo-palestí, el que li valgué ferotges atacs. Les seves obres Postguerra, una història d’Europa des de la Segona Guerra Mundial (2005), El món no se’n surt (2010), El refugi de la memòria (2010) i Pensar el segle XX (2012), amb Timothy Snyder, han deixat un rastre indeleble en l’opinió pública occidental.

Precisament d’El món no se’n surt són els següents extractes:– “La desigualtat és corrosiva i podreix les societats des de dins.”– “Des de les acaballes del segle XIX fins als anys 70 del segle XX, la desigualtat en les societats avançades d’Occident va anar minvant. Gràcies als impostos progressius, subsidis governamentals per als pobres, provisió de serveis socials i ajuts contra greus infortunis, les democràcies modernes esmussaven els extrems de riquesa i pobresa.”– “Allò amb què es dotaven suecs, finesos, danesos i noruecs no era la propietat col·lectiva, sinó la garantia d’una protecció mútua.”– “Els pobres voten en proporció molt menor que la resta de la població. De manera que el risc polític de penalitzar-los és igualment menor.”– Keynes (1883-1946): “Suposa una paradoxa intrigant que el capitalisme se salvés –de fet prosperés en les dècades següents– gràcies als canvis que, a l’època, s’identificaven amb socialisme.”– “L’única cosa pitjor que massa govern és massa poc: en estats fallits, la gent pateix com a mínim tanta violència i injustícia com sota règims autoritaris, i a més els trens no arriben a l’hora.”–“Sense idealisme la política es redueix a una mena de comptabilitat social, a l’administració diària d’homes i coses.

Els conservadors poden sobreviure perfectament a un escenari així. Per a les esquerres, però, és una catàstrofe.”– “Els polítics d’avui defugen la impopularitat gairebé a qualsevol preu.”– Keynes: “Destruïm la bellesa del camp perquè les meravelles de la naturalesa sense propietari no tenen valor econòmic. Som capaços de barrar el Sol i les estrelles perquè no ofereixen dividends.”– “Les repúbliques i les democràcies existeixen només en virtut del compromís dels ciutadans en la gestió dels afers públics.

Si els ciutadans actius i compromesos renuncien a la política, deixen la societat a mans dels funcionaris més mediocres i corruptes.”– “Va ser una consecució distintiva de la Il·lustració empeltar categories morals clàssiques a la visió secularitzada de la millora humana.”– Karl Popper: “El presumpte xoc entre llibertat i seguretat ha esdevingut una quimera. Ja no hi ha llibertat si no l’assegura l’estat; inversament, només un estat controlat per ciutadans lliures pot oferir-los una seguretat raonable.”– “En el cas que fos veritat, tal com va observar Bernard Williams, que els millors fonaments per a la tolerància són «.. els mals evidents de la manca de tolerància», aleshores caldria dir gairebé el mateix de la socialdemocràcia i l’estat del benestar.”– Edmund Burke: “La societat és una associació no tan sols entre els qui són vius, sinó els qui són vius, els qui són morts i els que han de néixer.”– Margaret Thatcher: “No existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies.” “El govern havia deixat de ser la solució per passar a ser el problema.”– “Gasten sumes colossals en sanitat, però l’esperança de vida als EUA queda per sota de Bòsnia i tot just per damunt d’Albània.”– “En bona mesura els dilemes i defectes de l’estat del benestar són resultat de la pusil·lanimitat política més que no pas d’incoherència econòmica.”– “Tota comesa col·lectiva demana confiança (...).

Com més igualitària és una societat més gran és la confiança.”Amb aquesta lúcida mirada sobre l’Europa de la segona meitat del segle XX, Tony Judt ens desbrossa el camí per projectar el nostre continent vers un futur millor. Ens ho advertia també Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.”