Adeu a Juan Diego, amic i exemple per als actors

Guanyador de tres premis Goya i responsable d’algunes de les interpretacions més emblemàtiques del cine i el teatre espanyol, la mort ahir a la matinada després d’una llarga malaltia de l’actor Juan Diego als 79 anys va tenyir de dol el món cultural. Nascut a Bormujos (Sevilla) el 14 de desembre del 1942, precisament el passat 2 d’abril la localitat li va retre un homenatge i el va nomenar Fill Predilecte del municipi. L’actor va pujar a un escenari per primera vegada el 1957 i des d’aleshores, després de traslladar-se a Madrid, no va parar d’aconseguir èxits cinematogràfics, en programes, obres teatrals i sèries, amb papers memorables a Los santos inocentes, Dragosn Rapide i El rey pasmado en cine o Los hombres de Paco en televisió.

Deixa un extens currículum amb la seua participació en pel·lícules que li van valer innombrables premis, medalles, Goyas i reconeixements al seu treball. Inclòs el que va recollir a la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida, en la qual va participar fins en tres ocasions: el 2002 com a convidat especial; el 2010, quan va rebre un premi a la seua trajectòria, i també el 2012, quan va participar en l’homenatge pòstum a l’actor i amic Jordi Dauder, mort uns mesos abans. La defunció va permetre recordar ahir l’afecte que li guardaven els seus companys, a qui literalment va ajudar en la lluita pels seus drets.

“Ell va ser un dels artífexs d’aconseguir el nostre tan anhelat dia de descans setmanal”, va destacar en un comunicat Concha Velasco, que el va acompanyar en la famosa vaga d’actors el 1975, el primer moviment per demanar la reducció de la jornada laboral malgrat el risc que comportava. Nombrosos companys de professió el van acomiadar ahir al tanatori madrileny de San Isidro, abans que avui s’obri la capella ardent al Teatro Español de Madrid. Pot sonar a frase grollera i vulgar, però pronunciada amb la rotunditat i la gràcia sevillana de Juan Diego es convertia en una senya d’identitat.

Era home d’una cultura infinita i, tanmateix, la seua senzillesa l’atansava a la conversa de cafè. Tertúlies en les quals intercalava escriptors, obres de teatre, cine o petites anècdotes que convertia en situacions divertides i esbojarrades. La professió d’actor li deu el dia de descans setmanal, la militància lluitant a la contra en moments en què feia falta valor per expressar-se lliurement.

Va ser un comunista amb ideals, encara que en el cine fos aquell odiós señorito de Los santos inocentes o el dictador Franco de Dragon Rapide, clavant els seus personatges. En certa ocasió li vaig comentar que com de bé feia aquells personatges de dretes i la seua resposta va ser: “Els d’esquerres podem fer d’homes de dretes perquè sabem com són, però els de dretes mai sabran fer d’homes d’esquerres. Són molt simples.”Conversar amb Juan Diego era un luxe.

Veure’l incendiar-se amb una cosa que anava en contra dels seus principis, o riure fins al cansament amb el que el divertia. Estimava la vida i la va celebrar sempre, això no li treu ningú. Van ser més de trenta anys d’amistat que he agraït al llarg del temps.

Aquella proximitat, aquella abraçada constant, aquella admiració cap a tot el que el va construir com a persona, era radical. I si ara està trucant a les portes del cel, o d’on sigui, val més que els hi obrin ràpid perquè, vulguin o no, pels seus collons! que entrarà.