Colors de festa

El 2 de maig, dilluns, començament de la setmana i de l’activitat laboral, presentava un cel gris i ennuvolat, a voltes amenaçador, que no deixa passar el sol. A primera hora de la tarda podem dir que empitjora i es presenta una pluja fina que obliga la gent a obrir paraigües i refugiar-se sota els balcons. És primavera.

Podem dir que, a Lleida, el maig no va començar amb la claredat i brillantor esperada, però en aquest quadre pintat amb la paleta dels grisos sobresortien moltes persones abillades amb vestits nous, amb túniques dels més diversos colors: blaus, grocs, verds, liles, blancs, i, moltes dones, portant turbants fets de la mateixa roba.Pel seu aspecte físic i pell bruna, hom s’adona que són gent vinguda de fora, però no són pas forasters, la forma en què es mouen deixa prou clar que són gent d’aquí. Passegen pels carrers amb aire de festa, formant grups que conversen animadament.Les imatges em sorprenen, especialment per la seva plasticitat. No ho esperava pas, i quan arribo a l’oficina ho comento, i pregunto si algú em pot explicar aquest esclat de color i de festa.

La resposta no es fa esperar, es tracta de la celebració del final de la pràctica musulmana del ramadà, i de l’acabament dels trenta dies de dejuni, que és visible des de primera hora del matí.Podem dir que el ramadà ha omplert la ciutat d’un aire diferent, com si hagués tornat d’orient aquella sang de roses que un dia hi veia el poeta Màrius Torres, trencant, al mateix temps, el dejuni obligat dels creients musulmans i la grisor d’un dia de maig.Em quedo pensant que és bonic que algú visqui amb joia la seva fe religiosa, i que ho demostri posant-se els millors vestits, els més vistosos, i passejant arreu l’alegria que deriva de les seves més íntimes conviccions.Aquest dilluns, els creients musulmans, sense dir res, passejant per la ciutat portant els millors vestits, han pregonat llur fe religiosa, en un ambient que, a primer cop d’ull, sembla indiferent a les opcions i manifestacions personals en una societat cada dia més secularitzada.Hem de veure la celebració pública d’una festa musulmana com a expressió d’una societat diversa i tolerant, respectuosa amb les creences de cadascú i amb el lliure exercici de la religió, i és així com en el curt termini d’un mes, a la mateixa ciutat, i en els mateixos carrers, han acollit les celebracions públiques de la Setmana Santa catòlica, com també la vivència del final del ramadà per als fidels musulmans.Els temps evolucionen, i la globalització també ens ha portat les migracions i la barreja de diferents ètnies i religions en un mateix territori i una mateixa ciutat. Ens fa adonar que no vivim sols, i que tampoc som únics. En una societat avançada s’espera que tots contribuïm amb el nostre esforç personal a fer possible la convivència pacífica i ordenada.