El que ens juguem amb els Jocs

La consulta que permetrà als habitants de les nostre comarques pirinenques pronunciar-se sobre la conveniència d’acollir una olimpíada d’hivern al seu territori s’ajorna. No tinc cap dubte que els pirinencs són perfectament capaços de triar l’opció més escaient, ponderant totes les variables que intervenen en una decisió d’aquesta mena. D’altra banda, segur que, tot i la pluralitat d’opinions existent al seu sí sobre el model de desenvolupament més idoni, sabran assolir un consens prou satisfactori que reculli la voluntat majoritària.

Ara bé, també estic convençut que conèixer l’opinió dels qui ens estimem el Pirineu, hi fem cap assíduament i voldríem que pogués prosperar preservant una bona qualitat de vida, no els destorbarà. És més, la visió que puguem tenir-ne els de la terra baixa potser contribuirà a ampliar el seu focus analític quan hagin de prendre la decisió. A parer meu, i sense pretendre d’alliçonar, un jocs olímpics d’hivern al Pirineu poden servir per dotar-lo d’infraestructures, equipaments i d’altres inversions necessàries per revifar-lo demogràficament i econòmicament i per promocionar el seu patrimoni cultural i paisatgístic.

També poden, però, abocar-lo a seguir ancorat en un model centrat en el monocultiu turístic i el negoci massa estacional de la neu. És a dir, en la consulta esmentada jo emetria un sí o un no en funció d’un seguit de variables que m’agradaria analitzar. I aquest depèn meu, no consisteix pas a fugir d’estudi i caure en una ambigüitat calculada per no trepitjar cap ull de poll.Des de la meva visió, s’ha de votar que sí a uns jocs d’hivern sempre que serveixin, paradoxalment, per evolucionar des d’una economia excessivament terciaritzada i dependent del turisme, a una altra de més diversificada i menys sotmesa als cicles econòmics estacionals.

És a dir, si han de servir per promoure un seguit d’inversions adreçades només al negoci de la neu i a reforçar el monocultiu turístic actual, crec que el Pirineu no hi guanyarà res, ans al contrari. Tots sabem que la societat pública de la Generalitat que gestiona la majoria d’estacions d’esquí arrossega un dèficit crònic i que la neu és un recurs com més va més escàs que cal suplir amb canons que, tard o d’hora, patiran penalitzacions ambientals, si és que no s’acaben qualificant d’insostenibles. Quin sentit tindria, doncs, ampliar un sector amb un futur incert que no proporciona prou riquesa i genera feina precària molt estacional? I amb això no vull dir pas que la Generalitat no hagi de seguir subvencionant les estacions, perquè, ara com ara, el Pirineu les necessita i no disposa d’altres alternatives millors.

Ara bé, una cosa és mantenir allò que ja hi ha i una altra de ben diferent potenciar un sector de rendibilitat dubtosa i que no sembla albirar un futur gaire engrescador.Atès tot això, emetria un sí convençut a favor dels jocs d’hivern, si la gent del Pirineu els pot utilitzar per reclamar les inversions que es mereixen amb l’objectiu de diversificar la seva economia, generar llocs de treball qualificats i incrementar i millorar els equipaments públics i privats que configuren un estat del benestar avançat. De fet, un territori esdevé atractiu tant per les oportunitats laborals que ofereix com per la qualitat de vida i de realització personal que garanteix als qui hi viuen o s’hi vulguin traslladar. De vegades, un sou més migrat en un entorn amb molta qualitat ambiental i excel·lents serveis comunitaris, també resulta perfectament satisfactori.

La principal qüestió a escatir, doncs, és si els pirinencs podran aprofitar uns eventuals jocs d’hivern per tal de debatre en profunditat què els manca i què els convé per tal de poder prosperar i com i quan poden obtenir-ho o s’hauran de limitar a avalar o no allò que un grapat de dirigents esportius i polítics, de promotors immobiliaris i de constructors d’equipaments esportius volen executar amb calé públic, per obtenir uns substanciosos rèdits electorals o financers immediats i aliens als interessos futurs del territori. En un país com el nostre on tant ens costa planificar, sovint ens veiem arrossegats a aprofitar els grans esdeveniments per poder exigir les inversions que, d’una altra manera, pot ser que no acabin d’arribar mai o no arribin amb prou celeritat. No constitueix pas el model idoni ni el propi dels països més pròspers, però mentre hi hàgim d’anar a raure, poc o molt, cal pugnar, si més no, per posar-lo al servei de les veritables necessitats de la gent i no de certs interessos espuris o especulatius, que aporten ben poc valor afegit.