Parlar del tabaquisme comença a ser avorrit (2)

La realitat 

Tot el que fins ara hem explicat ja ho sabíem, tothom ho sap. Malgrat les noves aportacions, recerques, intervencions innovadores, atrevides lleis que intenten trobar el seu espai, motivacions professionals i espontànies campanyes informatives, el problema resta estancat del tot.

Ja no tant en saber el dany del tabac sinó en l’agilitat de les intervencions terapèutiques i en l’absència de polítiques específiques per entendre el tabaquisme com el que és, una autèntica pandèmia de salut. Què ha de fer una persona que es proposa deixar de fumar davant un avís seriós de la salut, d’una sobtada motivació personal, d’una amenaçadora pressió familiar o de la simple aplicació del sentit comú?, a qui s’ha d’adreçar?, quant temps li caldrà esperar?, si ha d’utilitzar tractaments farmacològics, els haurà de pagar de la seva butxaca (cosa que no succeeix amb la resta d’addiccions)? No es pot seguir donant la mateixa resposta davant de realitats ja diferents.

Hi ha encara altres qüestions a resoldre: com és que no hi ha una formació en tabaquisme en els plans docents en les facultats relacionades amb la salut?, per què el tractament del tabaquisme en l’Atenció Primària no deixa de ser un programa anecdòtic i esporàdic? Per què l’atenció del tabaquisme es deixa, exclusivament, en mans de professionals voluntariosos, motivats sense clares directrius dels centres? El que caldria

Els canvis només són possibles si hi ha al darrere una autèntica actitud de canvi. Les actituds són manifestacions humanes, això és, de persones que tenen criteri, que es marquen objectius, que proposen canvis, que coneixen l’àmbit d’intervenció, que deixen fer, que demanen consell, que valoren la feina feta, que estimulen la iniciativa i que s’atreveixen. Les normes, estratègies, plans i projectes han d’estar comandats per persones que compleixin aquestes condicions.

L’atenció de la dependència del tabac és la solució a molts problemes de salut que hi són relacionats, i no només la seva dependència. Una persona que deixa de fumar no només millora en la seva qualitat de salut, sinó que també estalvia molts diners a la sanitat pública. Segons dades del Comitè Nacional per a la Prevenció del tabaquisme (CNPT), els costos mèdics pel tabac són 20 vegades superiors a l’aportació econòmica del sector.

A l’Estat Espanyol, la despesa sanitària atribuïda a les patologies relacionades amb el tabaquisme és de 8.000 milions/any. Si donem al tabaquisme la mateixa importància, atenció i dedicació que s’està donant a la resta d’addiccions, encertarem en el propòsit d’aconseguir l’equitat en salut i un millor benestar de la població. Ens calen bones decisions i bones persones decidides.

Parlar de tabac comença a ser avorrit si no apliquem polítiques d’intervenció efectives. Mentrestant, seguirem fent batalles de guerrilla i de franctiradors amb un esgotador desgast de professionals i persones fumadores com a resultat.