CANÇÓ D’AUTOR
Intèrpret: Joana Serrat.
Sala: Espai Orfeó. 14 de maig.
Joana Serrat és, entre les cantautores de les últimes generacions d’aquest país, una de les meues debilitats musicals, si no la meua preferida. La segueixo des del seu debut discogràfic amb
The Relief Sessions fa més d’un decenni i sempre que ens ha visitat, en el format que sigui, he intentat no perdre’m les seues actuacions per aquí. Per exemple, molt al principi quan la vaig descobrir, durant la seua participació en el Live Sessions Day
de vida efímera, festival que em va permetre descobrir un diamant en brut que es diferenciava de gairebé tot allò del seu segment en el negoci musical. Destil·lava frescor, enorme personalitat i un talent compositiu incipient però ja brillant, que s’aniria realçant amb el pas dels anys a mesura que ens anava regalant, una rere l’altra, les seues següents joies musicals:
Dear Great Canyon (2014),
Cross The Verge (2016),
Dripping Springs (2017) o
Hardcore From The Heart (2021), la seua més recent entrega musical, apareguda tot just uns mesos enrere i que ara ens està donant a conèixer. Com ja ens té acostumats, sonoritats molt de l’altre costat de l’Atlàntic capaces de confondre l’oient o l’espectador desprevinguts, pensant que es tracta d’una artista d’Oregon o Nebraska si desconeixen que la cantant ha sortit ni més ni menys que de Vic. Per a aquesta ocasió que ens ocupa, va arribar acompanyada de la seua banda elèctrica habitual per desgranar aquest folk-rock propi i intransferible de vernís i influència inequívocament americana, de grups com Eagles, Poco o Crosby, Stills & Nash, amb aquesta veu dolça i harmoniosa que sembla que t’acaricia les orelles, que et fa tancar els ulls i que et fa reflexionar amb aquestes històries que la seua imaginació sorprenent ens regala una vegada i una altra:
Hotel Room 609, Take Me Back Where I Belong, Demons, Wild Beast, Easy, Pictures, These Roads, Summer Never Ends. Cançons que conformen un viatge introspectiu al seu interior més íntim i en les quals el dolor es converteix en vehicle crucial per canalitzar aquests diferents estats d’ànim que ella i tots experimentem, cantem o no. Tot molt bonic.
