Indignació i preocupació pels fets a Melilla

Aquests dies hem vist imatges que no hauríem volgut veure mai i hem sentit declaracions que no hauríem volgut sentir mai, i menys per boca de qui les feia. El passat divendres, festivitat de Sant Joan, unes dues mil persones van intentar entrar a la ciutat autònoma de Melilla amb el resultat de més d’una vintena de mortes i moltes més de ferides. Les imatges que corren per les xarxes són esgarrifoses, inhumanes.Però aquest espectacle dantesc no ens ha de fer perdre el sentit del perquè passen aquests fets.

No va de quantes persones han mort, si vint o trenta, o de quina manera han mort (que també), això va de violacions de drets humans.Per què aquestes persones marxen de les seves cases? Per què abandonen les seves famílies? Per què fugen del seu país? Per què volen entrar al nostre? Per què arrisquen les seves vides? No són preguntes banals. No es tracta de persones violentes o delinqüents o que ens volen prendre allò que és nostre, senzillament volen exercir el seu dret a la vida, una vida digna com a la que aspirem cadascun i cadascuna de nosaltres. I per aconseguir-ho arrisquen la seva vida mentre són acusades, perseguides i són objecte de violacions humanes i de violències tant físiques com estructurals.

I moltes moren en l’intent, com hem vist aquests dies.A més, se les responsabilitza de la seva mala sort i excusem la nostra responsabilitat assenyalant màfies, que, com sabem, també són utilitzades i finançades per poders polítics i econòmics. Tanmateix, són acusades de violentes per intentar assaltar de forma massiva una tanca que no hauria d’haver-se construït mai: la tanca de la vergonya.Un cop escoltades les declaracions oficials, sembla que les culpables de tot plegat són elles mateixes per ser violentes, irresponsables i trencadores de l’ordre establert. A més, hi ha felicitacions per haver aconseguit frustrar l’assalt, tot i que de forma inhumana, perquè en cas contrari hauria estat pitjor per a la nostra seguretat, per a la defensa dels nostres drets i, sobretot, per mantenir el nostre estatus i benestar material.

Molts dels qui no fan declaracions aplaudeixen o callen, siguin polítics, periodistes, institucions i també ciutadans i ciutadanes.Les entitats signants que orientem part de la nostra acció a l’acollida i acompanyament de persones d’origen estranger i que som coneixedores de la seva situació i de les seves problemàtiques ens sentim indignades i molt preocupades. El nostre esperit cristià, que ens porta a estar al costat de les persones més vulnerables, a defensar els seus drets i a promoure la seva dignitat humana, ens porta a no callar, a denunciar aquestes injustícies i vexacions humanes i a actuar, fent-nos càrrec de la realitat per difícil que sigui. Ens sentim legitimades a dir: així no! Aquestes accions i les declaracions pertinents no ens representen.Volem fer una crida a la ciutadania que ens acompanyi per demanar més sensibilitat personal, més consciència humana, més sentit fratern per denunciar aquestes actuacions, i per demanar als nostres governs que aturin la violència estructural existent i que canviïn les regles d’aquest ordre mundial que no fa més que alimentar l’emigració de milers i milers de persones i dificultar el seu trànsit.

Formem part dels anomenats països del primer món, amb més riqueses materials, però no amb més desenvolupament humà. Reflexionem! Finalment, exigim una gestió més humana del fenomen migratori, un millor tracte a les persones en l’exercici del seu dret a la mobilitat geogràfica i un major respecte a les víctimes.