La nostra plaga de llagosta

Algunes espècies de llagosta tenen la capacitat de multiplicar-se extraordinàriament i formar eixams destructius capaços de recórrer grans distàncies. Les Terres de Ponent van ser una soferta línia de pas cap a zones amb més vegetació. Fou una fatídica repetició de la loteria del dimoni a la qual som tan aficionats: pocs anys abans, el 1652, les nostres comarques havien patit la terrible pesta bubònica, especialment virulenta al Segrià, els dos Pallars i la Segarra.

Els núvols de llagosta van irrompre amb una intensitat comparable a les extenses invasions africanes. Un dels atacs més devastadors fou l’any 1684 durant el regnat de l’indolent Carles II, dit l’Encantat. Vingué de la part d’Aragó un gran envaïment de llagostes sobre els camps que van arruïnar tots els conreus: “En la parte de Urgel no dexaron cosa verde ni grano.” Això es repetí tres anys consecutius fins a l’arribada miraculosa de baixes temperatures i pluges torrencials que van destruir els canuts on la femella diposita la posta. Com podeu suposar, l’estament religiós ho va relacionar immediatament amb una de les Set Plagues d’Egipte descrites a l’Èxode. Es buscaven respostes a les pàgines de la Bíblia, els pecats dels vilatans i les supersticions. A Barcelona es reuní el Consell de Cent per tractar de les rogatives que caldria fer. Dies després, el 10 de setembre del 1687, al convent de la Mercè hi va haver un incendi, i això es va interpretar com un indubtable senyal de la divinitat, per la qual cosa la ciutat s’encomanà a la Mare de Déu de la Mercè perquè els alliberés d’aquella malura. La plaga va acabar desapareixent i el mateix Consell de Cent a instàncies i súpliques dels ciutadans va decidir nomenar-la Patrona de la Ciutat.. a desgrat de Santa Eulàlia.Els erudits d’aquell temps admeteren amb una certa desgana l’eficàcia dels anomenats “remeis humans”, com eren llaurar en la fase d’avivament, març i abril, perquè així els ocells es menjaven l’insecte encara petit; cremar munts de palla a fi que el fum les foragités; caçar-les al primer vol, maig, emprant grans xarxes.

Per no parlar de l’èxit apoteòsic que va tenir pagar els insectes morts i els canuts amb ous a tant la quartera; per a molts fou un negoci millor que la pagesia. El 1688 l’autoritat disposava que “per la Ciutat de Lleyda i altres pobles circumvehins, el mes principal es triar el canuts de llagosta y donarne un tant per quartera”. A casa nostra, en aquella època un sequeral, s’afegí a la plaga els abusos que exercien sobre la població les tropes de Carles II i les contribucions pel manteniment de l’exèrcit que solament requeien en les classes populars, càrrega que va atiar l’encrespament de la societat.

L’espurna detonant es produí l’abril del 1688 per una renyina entre un soldat i un pagès: dies després 20.000 pagesos cridaven exaltats a les portes de Barcelona. Malgrat que molts recordaven els fets del Corpus de Sang del 1640, que havia desembocat en la Guerra dels Segadors, aquest descontentament generà la Revolta dels Gorretes, una de les rebel·lions pageses més importants a l’Europa del segle XVII.Mentrestant, alguns vilatans de poca fe prengueren en consideració les recomanacions tècniques, la més circumspecta era llaurar i trepitjar amb els ramats els camps de posta de l’insecte.. però els clergues i certa religiositat popular van dir-hi la seva: calia implorar la pietat divina i prou.

A part de moltes misses, mortificacions diverses, processons i rogatives a sants, verges i beats, una innovadora idea vingué del País Basc i Navarra: fer asperges als camps amb aigua passada per la conca dels ulls de la calavera de Sant Gregori d’Òstia, religiós italià que a principis del segle X predicà fervorosament en aquestes contrades i del qual deien que va alliberar els camps de La Rioja d’una malura d’insectes. Com podeu suposar, aquesta fascinant recomanació es mantingué molts anys i pel que sembla va coincidir amb un alleugeriment de la plaga.Com va acabar tot això? Doncs mireu, el sentit comú i l’estudi agronòmic van arraconar definitivament la fe irracional i les supersticions. Al final la ignorància sempre es despulla. i el poc menjar a taula fa molts mestres.