Fem polítiques d'habitatge

Garantir l’accés a un habitatge digne és una de les grans prioritats que ha d’afrontar la ciutat de Lleida. El govern municipal del senyor Pueyo i del senyor Postius no ha construït ni un sol pis de protecció social en aquest mandat. Tampoc ho ha fet el govern de la Generalitat, malgrat ser del seu color.

És insòlit que a les acaballes del mandat, el bipartit d’ERC i Junts no hagi avançat amb mesures per combatre l’emergència per accedir a un immoble per a aquelles persones i famílies que necessiten una llar per tirar endavant els seus projectes de vida. Tampoc han posat ni un sol metre quadrat a disposició de promotores per aixecar nous espais residencials de protecció oficial. Garantir l’accés a un habitatge digne és un dret que la ciutadania legítimament reclama i al qual cal aportar solucions.

Quines mesures de govern tenim des del PSC per tirar endavant iniciatives que permetin disposar d’un parc públic d’habitatge amb garanties? Primerament, calen actuacions urbanístiques que permetin generar un context de confort als barris, amb espais amables i més espais verds, i atreure activitats econòmiques que permetin gaudir d’una vida plena i satisfer les necessitats de les persones que hi viuen. Les veïnes i els veïns s’han de sentir a gust al seu barri, i per això cal que també estiguin nets, ben il·luminats i el mobiliari urbà i la jardineria estiguin cuidats. En la línia de la regeneració urbana giraven les propostes per al Centre Històric i Balàfia, així com el Pla de Mariola 20.000, una iniciativa que comptava amb el suport tècnic de la Generalitat i econòmic de l’Estat, però que l’actual govern municipal ha deixat en un calaix.Sobre la base d’entorns urbanísticament agradables giren iniciatives que han de permetre incrementar el parc públic d’habitatge.

Una de les accions és obtenir la cessió d’habitatges buits per part de propietaris privats per tal que la Paeria els pugui oferir per al lloguer social. Així, l’Ajuntament de Lleida té a disposició més immobles i el propietari, que podria obtenir una renda superior en cas de posar-lo a lloguer o en venda per compte propi, es podria veure compensat amb bonificacions com ara l’IBI i amb una garantia que cobreixi eventuals desperfectes o impagaments. Del 2015 al 2019, l’Ajuntament de Lleida va incrementar en un 40% el parc d’habitatge públic gràcies a cessions i campanyes de divulgació precisament a grans tenidors i a particulars.

Una altra de les mesures consisteix a cedir gratuïtament terrenys o solars perquè fundacions o cooperatives construeixin habitatges en règim de lloguer per a joves. Una mesura que es podria aplicar, per exemple, al Centre Històric.Un altre eix d’actuació són les ajudes per a la rehabilitació de pisos antics per tal de fer-los més eficients i sostenibles. La iniciativa Rehab+ va ser aplicada amb èxit en l’anterior mandat socialista, però ha estat abolida per part del senyor Pueyo i del senyor Postius.

També cal seguir avançant amb el Govern de l’Estat, que té una predisposició total, i el Sareb per incorporar més pisos que permetin créixer substancialment el parc municipal d’habitatge. Cal recordar que el Sareb ha aportat ja més de 60 pisos al parc municipal de l’habitatge. La col·laboració entre les administracions públiques i els privats és essencial per fer créixer el parc públic d’habitatge, però fins ara hem vist com la Generalitat ha tornat a mostrar la seva passivitat a l’hora d’impulsar veritables iniciatives.

Presumeixen de fer grans anuncis, però els projecten a anys llum o amb prou feines els materialitzen. Aquesta manera de fer grans discursos l’hem percebut a l’hora de demanar els Fons Europeus, que són una eina cabdal per a la transformació urbana i habitacional de la ciutat de Lleida. És clar que volem que els ajuts arribin a Lleida, però el que no pot fer el govern municipal és donar per fet que obtindrà uns ajuts i que podrà començar a rehabilitar edificis gràcies als fons, quan la convocatòria encara no s’ha resolt.

Demanem rigor i seriositat.L’impuls de polítiques ambicioses per garantir el dret a l’habitatge digne ha de permetre actuar davant de les okupacions il·legals. Actualment, hi ha famílies que s’hi veuen abocades per falta de recursos i, per tant, les administracions tenen la responsabilitat de donar una solució. També és evident que no ens podem posar de costat davant de casos d’okupacions il·legals en les quals es veuen involucrades màfies i organitzacions criminals.

Però per fer-hi front cal que l’alcalde de Lleida, màxim responsable de la Guàrdia Urbana, deixi de mirar cap a un altre costat i atorgui la confiança i les competències als agents locals per actuar, amb altres cossos de seguretat, amb l’objectiu d’acabar amb aquestes situacions que generen indefensió als propietaris i molèsties als veïns a causa dels episodis d’incivisme que sovint hi van lligats. L’alcalde de Lleida i el regidor d’Urbanisme tampoc es poden quedar de braços creuats i trigar mesos a actuar quan els veïns i les veïnes, les associacions i el PSC demanen que es prenguin decisions davant de les seves preocupacions. Els ha costat desallotjar el solar del carrer Parc, que es va acabar convertint en un campament il·legal amb persones que hi vivien en condicions insalubres i sense garanties de seguretat, i on es va arribar a produir un incendi.

El govern municipal hauria d’haver actuat abans, desallotjant-lo i fent un acompanyament a les persones que ho necessitaven.Les polítiques habitacionals són un pilar dels nostres eixos d’actuació i per això reclamem a l’alcalde de Lleida i al regidor d’Urbanisme que posin fil a l’agulla i es posin a treballar per garantir el dret a l’habitatge digne a la ciutat. Lleida no es pot quedar al marge davant de la situació d’emergència habitacional.