El Cosmos i l'evolució del cervell humà

Hi ha persones que, malgrat que durant tota la seua vida han estat grans científics, s’entossudeixen en una idea i la mantenen fins al final dels seus dies. I quan ja no estan entre nosaltres es demostra que no només les seues idees eren equivocades, sinó que han fet el més gran dels ridículs, malgrat que per sort per a ells ja no poden amagar el cap sota l’ala. Aquest va ser el cas del fisiòleg i expert en anatomia alemany Theodor von Bischoff, professor d’universitat que a finals del segle XIX va estudiar la diferència entre els cervells de l’home i de la dona. A l’acabar les seues investigacions va arribar a la conclusió que el cervell masculí pesava una mitjana de 1.350 grams i el femení no arribava als 1.250 grams. Aquest investigador va concloure que aquesta diferència de pes suposava la superioritat intel·lectual de l’home davant de la dona. Von Bischoff va defensar aquesta tesi masclista fins a la seua mort, donant el seu propi cervell per a la ciència. L’anàlisi que es va fer del cervell de Theodor va indicar que pesava 1.245 grams!

Des dels australopitecs o grans primats, el cervell no ha parat d’augmentar de pes. Des de l’homo africanus fins a l’homo sapiens, és a dir, en 3 milions d’anys, el cervell ha passat de 500 g a 1.400 g, un augment de gairebé 1 quilo! Què ha passat perquè en tan poc temps d’evolució s’hagi donat aquest sorprenent fenomen al cervell? Aquesta és la pregunta més intrigant sobre l’evolució del cervell humà.

Mentre tot això ocorria, la nostra estrella mare i tot el seu sistema planetari va fer un gir de només 4 graus dels 360 que cal fer per realitzar una volta sencera al centre de la nostra galàxia. El Sistema Solar gira al voltant del centre de la Via Làctia amb una velocitat mitjana de 800.000 quilòmetres per hora.

El temps que tarda a fer tota una volta és d’uns 234 milions d’anys, per allò que, des del seu naixement, el Sol únicament ha tingut temps de fer dinou voltes completes a la Galàxia i ara estem per la meitat de la vintena. Aquest ha estat l’escenari astronòmic en el qual la nostra estrella ha cedit a la Terra l’energia necessària per a l’evolució, procedent de les reaccions nuclears de fusió de l’hidrogen que tenen lloc en el seu interior. L’última vegada que el nostre planeta, de 4.500 milions d’anys, va estar en aquest mateix lloc, els continents estaven disposats de forma diferent, els dinosaures acabaven d’aparèixer i els mamífers encara havien d’evolucionar.La Via Làctia forma part d’un petit grup de 27 galàxies anomenat Grup Local, ja que les grans agrupacions d’estrelles a l’univers en expansió tenen tendència a agrupar-se i estructurar-se en carrassos de galàxies, sent el Grup Local un dels més petits.

Dels nostres veïns galàctics hi ha una estructura en forma d’espiral, la galàxia d’Andròmeda, que amb la Via Làctia gairebé tenen el noranta per cent de tota la massa del grup. La resta són molt petites en comparació amb les dos anteriors, com és el cas de la Galàxia del Triangle o els dos Núvols de Magallanes, visibles des de l’hemisferi sud.Aquest estiu tots hauríem de veure la nostra galàxia a simple vista i saber el que estem veient. La millor època per veure-la des de Lleida i comarques és des d’avui mateix fins a finals d’agost.

La Via Làctia és la nostra galàxia, on es troba el nostre Sistema Solar i des d’on podem veure algunes de les seues estrelles més brillants. La podem localitzar al cel nocturn al veure una forma nebulosa amb una lluminositat molt fràgil i que va d’horitzó a horitzó, encara que per poder veure-la hem de tenir present cinc condicions:–Sortir de ciutats, pobles i zones il·luminades a fi d’evitar la contaminació lluminosa. El cel ha de ser al més negre possible.–El cel ha d’estar exempt de núvols.–Hem de mirar quan la Lluna estigui en fase de nova, és a dir, que no la vegem al cel.–Abans de mirar, mantenir-se a les fosques durant un quart d’hora, a fi d’augmentar la nostra agudesa visual i disposar de les nostres pupil·les completament dilatades.–I després molta sort, i pensar en el que estem veient, pensar que veiem el perfil de la nostra galàxia, que estem en un dels seus braços espirals externs i que viatgem al voltant del forat negre supermassiu que hi ha en el nucli a gran velocitat.

Però tornem al nostre Sol, l’estrella que està en un dels braços espirals de la galàxia, juntament amb el sistema de planetes que obliga a girar. La Terra i nosaltres amb ella viatgem cada dia d’un costat a l’altre per la seua rotació, cada any fem una volta al Sol i amb una mica més de dos centenes de milions d’anys fem una volta al centre de la Via Làctia, però a tot aquest recorregut, des dels primers homínids, fa 4,5 milions d’anys, fins a l’homo sapiens, fa 200.000 anys, el nostre planeta blau ha recorregut molt poc espai al voltant del centre de la nostra galàxia.

Malgrat que la història de la Terra és molt més antiga que el període comprès entre l’evolució dels mamífers fins avui, fa ara seixanta milions d’anys, potser el poeta indi Rabindranath Tagore tenia raó quan afirmava que “no hi ha més història que la història de l’home”, encara que jo afegiria que aquest home del qual parla Tagore resulta ser un simple convidat dels animals, de les plantes i del mateix planeta blau, ja que estaven abans que nosaltres sobre el planeta, cosa que no s’ha d’oblidar.

Aquest home tagorià resulta ser una espècie que ataca, destrueix, contamina i extingeix per ambició, però aquest món és teu, és nostre, és de tots nosaltres, però hem de recordar que també és seu, i aquestes espècies esmentades no poden fer res de res per salvar el planeta.Tots sabem o hem de saber que el planeta blau ha estat el millor amfitrió de tot el nostre Sistema Solar, ha estat l’únic que ens ha facilitat el privilegi de la vida, però ara està malalt, molt malalt, i no podem esperar més. També sabem el que fa falta fer, i el temps és molt curt per poder actuar. El futur de la Terra està a les nostres mans, ajudem-lo, perquè el tercer planeta del nostre sistema som nosaltres.