L’esquerra del segle XXI ha d’assumir l’autodeterminació de les nacions

El procés sobiranista català ha fet emergir, entre les esquerres, el debat sobre la qüestió nacional i la revisió democràtica de les fronteres. Aquest debat ha de tenir en compte el respecte dels drets nacionals i culturals dels pobles, un major empoderament ciutadà, el principi de subsidiarietat i la denúncia dels nacionalismes imperialistes. Les lluites de caràcter nacional (llengua, cultura, autogovern, autodeterminació...) han estat assumits per l’esquerra quan suposaven situacions clares d’opressió o colonialisme a ultramar.

Però generen dubtes quan el conflicte es planteja dins d’Europa. Es fan ulls grossos a l’existència mateixa d’aquestes situacions d’opressió o persecució per evitar un debat que probablement duria a la conclusió que aquestes nacions europees minoritzades també tenen dret a l’autogovern i a l’autodeterminació. En el cas de Catalunya, l’actitud colonialista de l’Estat espanyol és força evident (legislació, economia, llengua...), fins al punt de negar el reconeixement de Catalunya com a nació.Més en general, entre els drets de la ciutadania europea mai s’ha inclòs el de participar en la modificació de les fronteres, que s’han determinat, en la seva majoria, per conflictes bèl·lics o pactes entre les oligarquies.

La reivindicació d’aquest dret ha de permetre l’empoderament ciutadà cap a l’Europa dels pobles enlloc de l’Europa dels estats i els mercats.Referent al principi de subsidiarietat, els estats de mida mitjana o petita, per proximitat entre els òrgans decisoris i els afectats, sovint s’han demostrat capdavanters en dinamisme i desenvolupament social i polític. Les oligarquies busquen un model contrari amb el poder polític ben allunyat de les unitats naturals d’organització, perquè saben que els moviments socials de base tenen dificultats per fer-se escoltar en estats molt grans. Catalunya podria ser un bon exemple d’aquest element dinamitzador.Sovint s’esgrimeixen recels apriorístics com ara una interpretació esbiaixada de l’internacionalisme, una demonització genèrica dels nacionalismes o un pretès antagonisme entre les reivindicacions nacionals i les socials.

Ben al contrari, l’internacionalisme progressista proclama la fraternitat per sobre de les fronteres. A més a més, l’esquerra també ha de distingir entre els nacionalismes imperialistes, que cal combatre, i els nacionalismes emancipadors, com el de Catalunya, als quals l’esquerra hauria de donar suport.Finalment, els drets nacionals i els drets socials són compatibles i, fins i tot, complementaris, ja que per assolir millores socioeconòmiques satisfactòries cal el ple autogovern i la plena disposició dels recursos propis. De fet, a hores d’ara es pot afirmar que, a Catalunya, l’independentisme és majoritàriament d’esquerres i que l’esquerra és majoritàriament independentista.