Josep Espar i Ticó: ser i fer

Aquest juliol ja el vam trobar a faltar als bancs de Santa Maria de les Franqueses, al festival de música i poesia que mai no es perdia. La compra i la recuperació de l’antic monestir cistercenc de Balaguer simbolitza bé la seva feina abnegada pel país, que ha anat molt més enllà de la reivindicació i el plany. Ja en els moments més difícils, Espar i Ticó no es va limitar a ser –català, nacionalista–, sinó que es va lliurar a un activisme incansable per la cultura catalana basat en un optimisme formidable i una estima sense límits.

Des de la campanya contra el director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, fins a canviar, en ple franquisme, la placa amb el nom del carrer de San José per la de Sant Josep, a la casa dels seus avis, que també acolliria l’Ateneu de Balaguer i la llibreria La Noguera, que va promoure. Espar defensava que el possibilisme descarnat i pragmàtic havia d’anar acompanyat d’un utopisme pràctic, i que l’utopisme descarnat, sense anar de bracet amb el possibilisme, amb el pas a pas, quedaria també marcat i suspecte. “Malament rai quan, amb l’excusa de posicions radicals i maximalistes, es deixa de fer el que a un li sembla que pot fer, i sobretot que cal fer, en cada moment.

I malament també quan només el fet de tocar de peus a terra et barra el pas al somni.”És ell qui s’aixeca i comença a entonar El cant de la senyera al Palau de la Música, el punt d’inflexió de la resistència catalanista a la dictadura. Impulsa la discogràfica Edigsa, la campanya “Volem bisbes catalans”, el Congrés de Cultura Catalana, el diari Avui, la revista Cavall Fort, la distribuïdora de llibres L’Arc de Berà, les llibreries Ona i Les Voltes, Convergència Democràtica de Catalunya, el Grup d’Estudis Nacionalistes, la Fundació Universal de la Sardana.. No en va, quan es va plantejar la seva candidatura al Parlament, el president Pujol va dir-li que el necessitàvem al carrer.Mossèn Ballarín deia amb encert que era un senyor de Barcelona que amagava un pagès de Balaguer.

“Un senyor de Barcelona amb l’avara pobresa generosa d’una burgesia modernista que va bastir una ciutat única. Estalviant un duro i donant-ne mil quan s’esqueia. Endemés, és un pagesot de la vora del Segre, amb l’amor a la terra dels recs, avesat al tractor i duent a dintre la cantarella d’unes vocals a cor obert i ànima calenta, la parla del ponent menystinguda per la cultureta.”Pels camins de l’Horta d’Avall recordarem la seva generositat infinita i el seu compromís insubornable, obstinat i tossut.

Recordarem allò que deia i creia: que Catalunya és el nostre deure diari.