Realitat

Tot llegint a Isabel Coixet el perquè dels sospirs, em trobo amb una realitat que, encara que divertida, no deixa de tenir un sentit metafòric de la realitat. El número de sospirs per hora que cada persona fa per, inconscientment, evitar el col·lapse dels pulmons, relacionat amb la propensió de la mateixa a la hora de demanar unes postres o renunciar-hi. El meu sospir d’avui que m’ha provocat la sensació d’un final d’etapa, que ja vaticinen els nostres gurus, i que es transmeten amb arguments veritablement interessants i amb criteris.

És aquest canvi que esdevindrà l’any 2035 (que està aquí mateix!). L’altre dia, en una de les conferències organitzades per la Cambra de Comerç de Lleida, sota el nom genèric de Nits Cambra, el conferenciant va vaticinar el canvi per a l’any 2050 amb una diversitat de criteris: el canvi climàtic, la globalització, els conflictes bèl·lics, la imposició de la intel·ligència artificial a la societat, els mons paral·lels, les desigualtats demogràfiques i un gran etcètera que podrien ocupar tota la pàgina, i em quedaria curt.Actualment, el món és més tecnològic que mai, amb més recursos que mai, amb una joventut que, teòricament, és la més formada que mai, i amb tots aquests “més que mai” em ve al cap aquella frase que anava darrere del Cèsar de “recorda que ets mortal”, quelcom que hauríem de recordar sovint. La pregunta a plantejar és fàcil: som una societat amb més valors que mai? Per mi, els valors són el més important: la família, l’esforç, la identitat dins la societat, la solidaritat, la convivència.

O, ans al contrari, les persones cada cop som més individualistes i el mòbil és el seu millor amic? És aquest el present i el futur de les noves generacions? Estem vivint en una realitat bidimensional?Chesterton diu: “Si traiem allò sobrenatural, no ens quedarà el que és natural, sinó el que és antinatural.” La pregunta que em plantejo és si aquest individualisme ens ha ajudat a reforçar l’humanisme o, tot el contrari, aquest individualisme ens atorga tant poder que el que ha fet és privar de forma i de consistència la nostra personalitat.Sortim d’una època fosca, marcada per una pandèmia que ho ha canviat tot. La nostra experiència no és una síndrome postvocacional, sinó quelcom molt més important que hem d’afrontar i superar clarament. L’adaptació que tots necessitem no és immediata, no s’arregla d’avui per demà.

Amb els recursos que cadascú té a la seva mà, el conjunt de la societat ha canviat, i això és evident. No podem tancar l’experiència en fals sinó aprendre’n i ser conscients que sempre formarà part de la nostra vida. Cal ser molt positiu amb els canvis, acceptar-los i ser indulgents amb els mateixos: la por, la frustració, la ira o la culpa estan amb nosaltres, de forma individual o a la societat.

No es pot mirar cap a un altre costat, cal superar-los perquè són emocions que existeixen i que mai t’acaben d’abandonar. Cal compartir-ho amb els altres, perquè vivim en societat i parlar de les coses ens fa més grans. Podem ajudar i que ens ajudin.

La socialització és un dels reptes més importants de la nostra societat. Cal estar al costat dels que estan més exposats a les seves conseqüències. La reincorporació al dia a dia i la comprensió als que els ha afectat més és imprescindible per forjar una societat estable i millor.

La nostra vida i la dels que ens envolten s’ha de normalitzar al més aviat possible, aquí no es tracta de definir herois o dolents, sinó de pensar que estem en una societat de la qual tots i totes formem part i per això hem de demostrar que podem tirar endavant, a pesar del cost humà, econòmic i psicològic que hem patit.Per mi la conclusió és clara. Digueu-me romàntic, però crec en les persones. M’he quedat amb Maritain i amb Bonhoeffer, però segueixo creient en les persones dins de la societat, en la família (amb la mare o el pare que s’aixequen a les 6 del matí durant mitja vida per portar la canalla a escola i ho fan amb una rialla), en la solidaritat (Lleida té un munt d’exemples, no em feu triar).

La nostra societat farà un gir radical. La història ens ofereix molts canvis i aquí estem, en el meu cas amb positivisme i amb la consciència i l’esperança que ho farem entre tots.