Ben retornada, Mònica!

La bona notícia del passat dia de Sant Ramon ha estat tornar a veure la Mònica, feliçment restaurada i amb un so recuperat que no recordàvem. Fou emocionant veure el camionet de l’empresa Carvajal atansar-se a poc a poc fins a la Porta dels Apòstols, on esperava la comitiva oficial de benvinguda: la presidia el paer en cap, juntament amb el primer tinent d’alcalde i el regidor de Cultura de l’ajuntament, a més del director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat, el president de l’Associació Amics de la Seu Vella i Josep Carvajal, responsable de tot el procés tècnic amb el seu fill Marc, que, il·lusionat, demanava autorització amb el cap per descobrir la campana, i, confirmada amb impaciència aquesta, poguérem ben contents veure-la amb la seva nova imatge. Ràpidament, es procedí a passar per les nanses (la meitat d’una ha estat refeta en la restauració), les cintes perquè la grua l’aixequés i la desplacés cap a fora de la caixa.

Llavors, per primer cop, ens hi trobàrem davant. Vam observar la respectuosa restauració que permet veure part de la pàtina assolida al llarg dels seus 536 anys, però que, a la vegada, en les parts més decorades mostra el color daurat original del bronze, com quan va sortir del motlle aquell 20 de maig del 1486 de la mà del mestre campaner Nicolau Barrot. Vam rellegir la doble inscripció que diu en magnífica lletra gòtica (segons traducció del llatí de Jordi Curcó i Joan Busqueta): “Crist Rei va venir en pau.

Déu es feu home, lliurement i amb intenció pietosa, en honor de Déu i per l’alliberament de la terra”, pel que fa a la primera línia, ja que la segona diu per qui i quan fou feta. La riquesa artística de les imatges religioses la fa una de les millors de tot l’estat espanyol d’època gòtica. Es pot veure l’Ecce Homo, la Crucifixió, la Creu, un àngel i una santa màrtir (que no pot ser santa Mònica, ja que aquesta no va morir martiritzada, si bé bona part de la seva existència fou un autèntic martiri, tot patint per la dissoluta vida de son fill Agustí, qui, finalment, gràcies a les seves pregàries, es va redreçar i esdevingué el famós sant bisbe d’Hipona).

Té una elegant sanefa al voltant de la seva boca de 90 cm de diàmetre, que marca el final de la sèrie de quatre tires que anellen la superfície exterior, que tenen curiosament un reflex en les ondulacions que hi ha per dins ajudant al seu so peculiar. També s’hi veu tres motius pagans: un gran rostre amb la boca oberta que recorda el Sol i una simpàtica escena d’un cànid perseguint un lepòrid (allò que planerament podríem dir un gos darrere d’un conill). La nostra bonica Mònica fou feta per completar, sonant alegrement els quarts, els solemnes tocs de cada hora de la campana Silvestra, molt més gran, ja que pesa uns 5.000 kg, i més vella, ja que data del 1418, però també més austera en la seva decoració.

Un llarg camí.

Tot començà l’any 2014, quan després de finalitzar la restauració de la part inferior del campanar, proposarem a la societat de Lleida de participar en el finançament d’un projecte que permetés reubicar totes les campanes al seu lloc històric i suprimir les estructures metàl·liques que actualment les engabien, col·locades fa uns cinquanta anys seguint una moda del moment. La campanya funcionà bastant bé, tot i que no s’arribà a aconseguir tot el pressupost necessari, però la lleidataneïtat s’evidencià un cop més i els diners recaptats permeteren baixar la Mònica i tenir-la gairebé un any exposada perquè la gent la veiés i de pas animés a contribuir més a la campanya, a la qual se sumà la Diputació de Lleida amb una aportació generosa. El Dia de la Seu Vella de l’any 2015 es va acomiadar festivament amb una trobada de dones amb el nom de Mònica i la presència especial de la periodista Mònica Terribas, que d’alguna manera apadrinà l’inici del viatge en un camionet de l’empresa Romero Polo.

El viatge fou curt, ja que no passà d’Alcoletge, on l’empresa Carvajal té la seva base. Durant l’any següent es documentà exhaustivament el preuat instrument fent una còpia virtual en 3D. Calia assegurar la possibilitat de poder reproduir-la, per si en el pitjor dels casos la Mònica patia algun accident, ja que havia de portar-se a una empresa especialitzada a restaurar campanes històriques, que assegurava mantenir la seva integritat, però recuperant el so perdut, que ja no se sentia des de l’any 2004, quan fou detectada l’esquerda que produïa un so cascat, i es va decidir emmudir-la.

A la vegada es finalitzava la redacció del projecte per part de l’arquitecte Josep Àngel Corbella de reubicar totes les campanes, amb una especial dificultat per decidir com fer-ho amb la Silvestra. La Mònica tenia la reubicació més fàcil, però pel fet de la seva necessària restauració i la seva singular bellesa esdevingué el referent més emblemàtic. Diverses dificultats, entre les quals les burocràtiques, tingueren el seu paper destacat i allargaren el temps per fer el viatge.

El primer taller especialitzat per portar-la era a Alemanya, però tancà per jubilació i llavors va caldre buscar-ne un altre d’idèntiques garanties a prop d’Innsbruck, que és on s’ha realitzat tota la delicada feina de recuperació de l’estimada campana al llarg d’aquest any, sota la direcció i finançament del departament de Cultura. Finalment, quatre dies després de la festivitat de Santa Mònica (27 d’agost) la petita campana (no arriba als 450 kg de pes) ha fet el seu desitjat retorn a la vella catedral. De moment, molt encertadament els responsables del consorci del Turó de la Seu Vella han decidit deixar-la una temporadeta al mateix claustre, així ningú pot tenir excusa per no anar-la a saludar i gaudir-la en la seva nova imatge.

A mitjans d’octubre pujarà al seu lloc, vora la Silvestra, i tocarà novament els quarts a partir del proper Dia de la Seu Vella, el 30 d’octubre. Amb una mica de sort començaran les obres de reubicació de les altres campanes abans d’acabar l’any. Mentrestant, la col·lecta popular (o el crowdfunding, en paraula més moderna), volem recordar, que segueix oberta. Però avui toca cridar: ben retornada, Mònica!.