Commemorem, ens conjurem i persistim

308 anys després, encara hi ha qui vol allargar el debat sobre què commemorem i celebrem amb la Diada Nacional de Catalunya. La derrota de les institucions catalanes a mans borbòniques d’aquell infaust Onze de Setembre de 1714 o la victòria d’un poble que aquell mateix dia es va conjurar per no defallir en la recuperació de les llibertats arrabassades per la força de les armes? La memòria és curta, de tots és sabut, i per aquesta raó cada Onze de Setembre la voluntat d’aquest poble resistent i esperançat s’uneix en l’acte d’evocació de la gran tragèdia nacional que va ser aquella guerra, com totes les guerres que van venir després, les que avui ens remouen les consciències i les que, per desgràcia, esperen només la metxa que les encengui a la cantonada de la història. Però aquella guerra va ser contra nosaltres...La primera victòria d’aquella batalla perduda ara fa 308 anys es va produir aquella mateixa nit, a imatge del que havia succeït ja set anys abans, la nit de l’onze de novembre de 1707, en què ocupada militarment la Seu Vella, lleidatanes i lleidatans compromesos amb el país es van sobreposar al dolor infinit per les víctimes de la barbàrie i van conjurar-se a mantenir defensant la forma catalana de viure.

Què commemorem doncs? Que som aquí! Que som per no perdre la memòria i transmetre a les generacions futures que aquest poble que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer continua alçat en uns Països Catalans que al llarg de tres segles ha persistit en aquell compromís col·lectiu adquirit davant les víctimes fumejants de tants intents d’anorrear la nació i que avui refermem novament.Celebrem la renovació del nostre compromís en la recuperació de la identitat i les llibertats que hem hagut d’anar segellant i actualitzant de manera constant. Com fem avui novament, quan les bales de canons usurpadores han estat mutades en cops de porra repressius, els batallons borbònics convertits en escamots de fiscals i jutges injustos, i les requises de béns transformades en intromissions tecnològiques injustificables de la nostra intimitat. Si després d’un Onze de Setembre va venir un 14 d’Abril, la nostra generació ha viscut un 1 d’Octubre...Ens conjurem en el rebuig permanent contra l’obstinada vigència d’aquella instrucció de Felip V al duc de Berwick feta el mateix 12 de setembre sobre com tractar els catalans: “Es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d’exemple per a tots els altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió.” Aquesta mentalitat d’ocupació es manté arrelada per segles, ara perpetuada en “l’A por ellos” (emparat per un altre Felip) que criden per bandera els que volen mantenir vigents les lleis de la guerra.

Contra ells oposem la voluntat de persistència en els nostres objectius d’alliberament nacional per les vies de la democràcia i la justícia social.Perseverem, malgrat aquells que volen donar vigència acrítica, en aquell advertiment amarg de Josep Pla: “Sembla que estigui escrit en algun lloc prou elevat que en aquest país haguem de ser pocs i malavinguts.” Som pocs segons amb qui ens comparem. Som tants catalans com danesos, finesos, eslovacs o noruecs. I estem tan malavinguts com totes les societats europees plurals, on la discrepància és un valor a defensar en si mateix, no un delicte a perseguir amb mentalitat inquisitorial.

Commemorem, celebrem, ens conjurem i perseverem cada Onze de Setembre. Però encara no disposem de les eines d’un Estat propi en benefici dels projectes de vida de la ciutadania catalana. I per aquesta ciutadania persistim, per fer realitat una Catalunya sencera amb un govern independent que garanteixi una societat avançada, feminista, verda i respectuosa de la seva terra i la seva gent.

Una Catalunya a la qual no renunciem i per la qual continuarem treballant intensament fins que l’estel blanc de la llibertat onegi en la bandera que ens identifica a tots els europeus. Avui, 308 anys després a la Seu Vella de Lleida tornem a proclamar: Visca Catalunya Lliure!