Maria Dolors Milà Mallafré, in memoriam

Sempre es fa difícil escriure la necrològica d’aquelles persones amb les quals has compartit hores de feina, sense anar més enllà en la vida personal, però amb el bon record d’haver patit les cabòries del dia a dia laboral, cadascú des de la seva funció específica, però sabent-te recolzat en la teva tasca quan aquella té una responsabilitat superior a la teva i a la vegada oferint-li la màxima col·laboració des de la il·lusió de ser plegats en un lloc estimat. Una mica és el sentiment que tenim quan ens hem assabentat del recent traspàs de Maria Dolors Milà Mallafré. Darrerament ens trobàvem pel carrer i comprovàvem l’efecte inexorable del temps en el cos afeblit, però amb el seu habitual somriure i el seu bon caràcter totalment intacte.

Aquesta admiració per una excel·lent persona amb la qual passarem una bona colla d’anys de la nostra vida professional, especialment els primers, es barreja amb la tristor de la seva pèrdua i una sana dosi de nostàlgia per aquella etapa de les nostres vides, quan tinguérem el goig de treballar en un món que ens agradava i en un indret de total referència per a la cultura de Lleida com era l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Ens referim per tant a l’IEI dels anys setanta i especialment dels vuitanta del passat segle. Resulta impossible separar la vida de la institució de llavors de la figura eficaç i implicada de la Maria Dolors.

Patint sempre per donar el millor servei amb uns recursos i possibilitats no massa generosos, però ella aconseguia sempre que no es notés gaire aquella mancança perenne. Va exercir el càrrec de Secretari General de l’IEI, substituint Josep Alfons Tarragó, que era el titular des de la creació de l’entitat, en una època quan la dona no es trobava massa desenvolupant llocs de responsabilitat. Fou amb caràcter accidental, ja que, com sol passar, l’administració no és especialment àgil a cobrir de manera definitiva les vacants que es produeixen.

Això no va impedir que fos un rigorós Secretari, lliurat al bon funcionament de la institució. Això ho podem veure, per exemple, en l’edició anual de la revista Ilerda, de la qual fou redactora en cap, juntament amb d’altres companys (aquí voldríem recordar també l’amic José Antonio Navasa Bara, traspassat l’any passat). L’any 1979 fou també de les primeres dones (juntament amb Concepció Pastó –1970– i Carme Torres –1981–) que arribaren a ser conselleres de número de l’IEI.

L’any 1986 es realitzà la reforma de l’IEI, amb la creació de la figura del Director de la institució, llavors tornà a la seva labor com a funcionària fins a la seva jubilació l’any 1991.Llicenciada en Filologia Anglesa desenvolupà el seu mestratge a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Lleida (avui Màrius Torres) en una època quan aquell idioma no arribava encara al lloc que ocupa actualment en la societat. També la seva vocació d’ensenyant la portà a ser professora de música, de la qual era una gran i activa amant. Darrerament li agradava fer catequesi i d’altres col·laboracions amb la seva parròquia, la del Carme.

El seu caràcter modest la portava a restar sovint en segon terme. Podem trobar, no obstant, l’any 1984 una esplèndida traducció de l’article Cuatro sepulcros de las Avellanas y otras escultures góticas publicat l’any 1950 per James J. Rorimer al The Metropolitan Museum of Art Bulletin o Algunes notícies sobre l’antic Hospital de Santa Maria satisfent així una demanda informativa sobre la història del bell edifici gòtic on era l’IEI.Avui volem quedar-nos amb aquests records compartits d’una donassa de casa nostra, nascuda al Barcelonès però implicada totalment amb la Cultura de les Terres de Lleida.Fins sempre, Maria Dolors!