Toni Llobet, vida i art

El publicitari i escriptor Ildefonso García-Serena va nàixer a Buenos Aires el 1949, on s'havia exiliat la seua família. Va tornar amb sis anys i va viure un temps a Lleida, on va forjar amistats per a tota la vida. En aquest article fa un retrat íntim de l'artista Toni Llobet.

Vaig conèixer el pintor Toni Llobet abans del mes d’agost del 1966.

Era un estiu de plom, i el mateix sol que transforma els fruiters de l’horta lleidatana en or havia esborrat les boires de tristesa que jo arrossegava. Era un xiquet, gairebé un nen; recordo que en pocs mesos havien passat a la meua vida coses importants, unes de certament alegres, com el descobriment de Catalunya i els lleidatans, que tan esplèndida impressió em van causar des del primer dia. I també havia descobert l’educació –extremament civilitzada i liberal– del Col·legi Sant Jordi, sense les bufetades ni els cops als artells que clavaven els frares del meu Aragó natal, així com el talent dels seus professors.

Allà oficiaven el batxillerat persones doctes com Isern i Vallverdú. I alhora havia succeït una cosa terrible: l’adeu definitiu al meu pare. Era una ferida en l’ànima, aquell mes traïdor, juny del 1966.

En canvi, va ser motiu d’alegria la idea que començaria immediatament la meua vida laboral, abandonant definitivament la infantesa. Tenia disset anys i la visió de la fàbrica de gasoses Konga, propietat del senyor Tomás Mascaray, va ser un moment d’il·lusió. L’estrictament quadrada mola de formigó sense pintar s’erigia als afores de la ciutat, a la carretera de Saragossa, l’enyorada N-II.

L’ocupació era molt modesta, cap de magatzem, però l’edifici era modern; havia estat inaugurat l’any anterior, davant del restaurant Bimba, sempre desert i famós per les seues estocades descomunals, sobretot a turistes en Seat 600 que, ja esgotats, feien la ruta Madrid-Barcelona. La fàbrica Konga tenia una coberta en forma de caixa d’ous amb diversos cons simètricament disposats, construïda en un material translúcid i groguenc, com de resina de polièster. Segons explicaria després Mascaray a les seues memòries, el projecte, d’una sola planta, es devia a uns innovadors arquitectes que havien acabat la carrera a Barcelona.

Amb el seu original concepte coniforme s’evitava posar columnes a l’interior de la fàbrica, deixant un espai diàfan de centenars de metres quadrats. I era precisament l’efecte de succió de les còniques oueres el que produïa una força ascendent que eliminaria el pes de la coberta una vegada instal·lada. El dia de la inauguració, allà estaven els propietaris i les seues famílies, els treballadors i les autoritats locals.

Quan les grues van situar la immensa superfície a sobre dels quatre murs, abans del descens, l’expectació era màxima. Al dipositar-la amb suavitat, l’ouera es va enfonsar pel centre, apareixent una immensa hòstia translúcida, gairebé viscosa, en forma de visera plegada, però afortunadament sense arribar a trencar-se. L’expectació prèvia va donar pas a un espant moderat al constatar-se que el fiasco no havia produït desgràcies personals i la cosa es podria resoldre, arquitectònicament parlant, posant unes quantes columnes, aquí i allà, apuntalant els cons, segons es van afanyar a explicar els arquitectes.Tots aquests successos concurrents en un nen que estava deixant de ser-ho, eren una llera, un Rubicó en el meu camí, però jo no ho sabia; era el límit just abans que el passat dolorós deixés de pesar-me i la vida esclatés amb força.

Era aquell moment de l’existència en què el cos humà es compon d’un seixanta per cent d’aigua i un quaranta per cert de curiositat i s’obre l’esperit, unflat com una vela, apuntant a tots els mars. I va ser just llavors quan vaig topar amb aquella banda meravellosa i irrepetible. Els nois de Lleida.Crec que la baula de la cadena d’amics per a tota la vida que em va unir a tots ells va ser el meu company Salvador, del Col·legi Sant Jordi, el fill del doctor Martínez-Lage.

I després d’ell vaig conèixer Toni Llobet, el fill orfe d’un fabricant de pasta que, si no em falla la memòria, havia tingut l’obrador al carrer Blondel, a pocs metres del consultori del doctor. L’incipient pintor vivia llavors amb la seua mare viuda en un pis antic del carrer Balmes, número 100. El lloc no quedava lluny del meu carrer, Alcalde Porqueres, una via a la perifèria urbana de llavors en la qual proliferaven a l’estiu les aromes de la fruita –en especial la pera llimonera de Lleida– procedents dels nombrosos magatzems que s’hi havien instal·lat als anys seixanta.

Després s’uniria al petit grup Jordi Gigó, el pied noir intel·lectual catalanofrancès que ens lideraria a tots, probablement al ser el més gran sent molt jove, o potser per la seua personalitat devastadora, o més aviat per les seues idees liberals i llibertines, acabades de portar –oh, là là– de París. Gigó havia estudiat cine a França i ens convidava a participar en els rodatges de les seues pel·lícules en 16 mm als ribassos del Segre, on acudíem els gelats matins d’hivern amb tota la parafernàlia, armats amb els ginys del cine amateur: càmeres, cables, focus, attrezzos.. i una actriu joveníssima amb aspecte d’arcàngel, una poetessa verge, encara que només estic segur del primer terme, coneixent Gigó.

Més tard vam saber que aquest s’havia convertit als vuitanta en cineasta precursor del cine porno francofrancès a Barcelona, un cine el seu no exempt de certa qualitat artística malgrat l’escassa exigència que caracteritza el gènere.Aleshores ja érem un grup una mica més nombrós, amb individus tan interessants com García-Fenosa, el radiofonista alt i ossat a qui vaig perdre després la pista, i alguna musa fugaç, cosina germana del cineasta, nouvinguda enllà de les fronteres. I hi havia alguns nois més que s’avorrien en els rodatges. Sigui com sigui, sospitosament a cap de nosaltres ens interessava el futbol, ni anar de vins; rareses de caràcter de què no érem gaire conscients, ni falta que ens feia, perquè ho passàvem molt bé junts en interminables excursions al riu, passejades pel carrer Major parlant de la Nouvelle Vague i festes amb conyac i abundants discos importats a l’elegant casa dels pares de Gigó, on tampoc no faltaven els llibres i alguns quadres.Toni Llobet va ser un exemple perfecte que els bons homes ho són des del principi i que no necessiten més que acumular experiència per acabar sent els millors.

La resta, si volem arribar a res, hem de treballar amb la destral afilada i sempre a punt, desbastant el tronc de tot disbarat, tota lletjor, tota aspror, tota branca torta o estèril. El Toni va ser sempre el mateix, la mateixa agudesa, la mateixa elegància, idèntica ironia distant, però amable i bondadosa; i mai el vaig veure enfadat o contaminat per la perversió que provoca l’experiència. A més, era un home humil, un concepte d’humilitat superior, allunyat de la senzillesa buida, sense concepte, ja que ell no tenia res de senzill sinó al contrari; estava dotat de la complexitat dels savis, aquells la intuïció dels quals es veu completada per les lectures de tot l’important que s’ha escrit, allunyat de tota novetat o moda, de tota novel·la rosa, groga o negra.

De tota ficció que no fossin les seues pintures i la seua passió per les bones pel·lícules. La seua pintura estava feta de tot plegat. Per cert, es va estrenar aquells dies el film Un home i una dona, de Claude Lelouch i protagonitzat per una enlluernadora Anouk Aimée i Trintignant, i com que érem joves la vam donar per bona.

I en efecte, tot era bo a la pel·lícula: la música, els actors i fins el cotxe. Era un anunci llarg de la Ford, i això només ho van veure el nostre cineasta i Toni Llobet.El seu perfil físic era compatible amb els seus pensaments i el seu caràcter. Destacaven en ell, en primer lloc, una pell molt fosca, més pròpia d’un gitano fi, lorquià, que d’un català iber; i uns cabells de Beatle no excessivament llargs, enxarolats: negríssims, sense un cabell blanc fins al final, com aquells quadres negres produïts obsessivament pel seu col·lega el novaiorquès Rothko, capa a capa, intensos i abismals.

Un altre tret: un nas encara per classificar, ja que la taxonomia dels manuals de criminalística no el distingeix. Era un apèndix important, magne, amb una arrencada de tipus grec, recte com un rem, però que just a l’arribar al final iniciava un brevíssim trencall descendent i acabava com l’esperó de proa d’un vaixell persa, amb la punta més baixa per envestir la panxa de l’enemic. I en efecte, la ironia habitual dels seus comentaris jo la veia funcionar en paral·lel amb aquell punxó d’atac dels vaixells de la batalla de Salamina, de cara i sense embuts.

Quan el nas del Toni atacava un concepte, aquest s’enfonsava.Passats alguns anys, vam reprendre la nostra relació a Barcelona, on s’havia traslladat, ja casat amb l’amor lleidatà de tota la seua vida, l’Encarna, propiciant l’arribada després del seu àlter ego, la seua filla Olga. Ells s’hi havien traslladat abans, perquè el Toni exercís com a dissenyador gràfic en laboratoris farmacèutics o realitzés portades de discos.Ambdós amics, ja una mica més madurs, teníem com a temes de les nostres converses qualssevol, excepte l’Art, ja que el Toni gairebé mai parlava de la seua obra o el seu ofici. Podíem estendre’ns hores en una conversa pausada, de les coses de la societat, la política o de la velocitat del moviment del món que canvia.

Li agradava arremetre –esclar– contra tota mena de poder perquè era conscient que la vida d’artista només podia tenir un sentit: la subversió. La seua era d’altra banda una subversió íntima, entre amics, allunyada de qualsevol focus públic, no fos que algú cregués que ell aspirava al que la majoria dels subversius: el poder. Era un artista total quan les seues ocupacions materials i familiars l’hi permetien i la seua única tribuna pública van ser les seues teles, abstractes sens dubte, però menys.

La ciutat de Toledo pintada pel Greco, i reinterpretada pel Toni Llobet és el Toledo de veritat; i una plaça sense toros i toreros del Toni és una corrida amb més sang de la que mai es va veure a la Monumental.Utilitzava la tècnica dialèctica –no sé si premeditada o no– de deixar que l’altre parlés, observant. I ell es limitava a somriure i intervenir amb frases curtes, però definitivament seues, posant-hi una ironia i un humor que de vegades em recordava personatges diferents i distants, Buñuel o Pla, però amb segell propi. I al final sempre semblava tenir raó, entre altres coses perquè aquesta ironia no descarregava contra personatges concrets, sinó contra situacions.

Tampoc tenia un bri de sarcasme, era pura abstracció literària o intel·lectual que, si l’hagués utilitzat en articles de premsa, hauria estat altament cotitzable. Jo crec que la seua bonhomia l’hauria fet creditor d’una fornícula de sant civil, ja que el lloc de sant patró dels pintors ja l’ocupen a l’Església diversos màrtirs alhora, segons les preferències, i un de més contemporani i abstracte tampoc importaria.La seua ciutat natal, Lleida, l’ha reconegut com a artista propi, certament, però segons la meua opinió queda encara un marge ampli per a aquest reconeixement com un dels seus artistes contemporanis més inspirats. Només la seua proverbial humilitat i el seu caràcter li van impedir llançar-se a l’exercici del màrqueting de la notorietat artística.

Ell i jo en vam parlar moltes vegades, i fins i tot vam viatjar a Londres i potser a altres llocs a fer un cop d’ull a l’aparador, però el seu univers –es va veure molt des del principi– era local. Toni Llobet pertanyia a Lleida i només a ella, la ciutat dels seus pares i avis. I als seus carrers va tornar recurrentment amb qualsevol excusa.

A Barcelona hi havia els altres, els mitjans, les agències, els laboratoris, les discogràfiques i les galeries, però la seua ànima pertanyia del tot a Lleida, i la seua paleta artística també. Ara que fa un any del seu inesperat adeu, tant de bo el somni de la família i els amics –és a dir, veure’l sempre allà, representat a la seua millor obra– es vegi plenament complert. El seu tarannà i el seu esperit ens pertanyen ja per sempre.

Portopetro, Mallorca, agost del 2022.