Miquel Àngel (II)

“Creixia tant la fama de Miquel Àngel que l’any 1505 el papa Juli II va decidir cridar-lo a Roma i encarregar-li la seva magna sepultura. L’artista en va fer una gran maqueta, però l’obra no es va acabar mai i va sofrir tantes vicissituds que Buonarroti va considerar-la la tragèdia de la seva vida.” Juli II tenia també altres projectes gegantins: “El papa, mogut per la memòria del seu oncle, va ordenar que es pintés la volta de la Capella Sixtina. Es creia, donada l’amistat i el parentiu entre Rafael i Bramante, que no s’encarregaria a Miquel Àngel.

Però per decisió del papa i de Giuliano de San Gallo, el van anar a cercar a Bolonya i fixaren el preu en 15.000 ducats. Hi va treballar al llarg de 4 anys, com s’ha dit. Davant d’un repte d’aquella magnitud i com que no coneixia la pintura al fresc, va cridar a Roma alguns artistes florentins experts.

N’hi havia tants a la capital de l’Arno, que hi va acudir una munió: Granaccio, Bugiardini, Di Sandro, Indaco Vecchio, Di Domenico i Aristotile, una autèntica tropa! Van començar l’obra, però insatisfet del que veia, els va foragitar sense contemplacions i es va tancar a la capella decidit a fer-la tot sol. No l’ensenyava a ningú, la qual cosa augmentava en tothom el desig de veure-la. I també el papa, però Miquel Àngel va advertir els obrers que no l’obrissin ni a ell.

“Recelant que el deixessin entrar a canvi d’una propina, va simular anar a passar uns dies a Florència i els va donar les claus, però es va colar a dins i continuava treballant. El papa, mogut per una insaciable curiositat, va entrar, va fer un pas i va treure el cap. L’artista, des de la bastida més alta, va començar a llençar-li pots.

El papa, coneixent el seu temperament, es va donar a la fuga. Miquel Àngel també va fugir per una finestra, va trobar-se Bramante d’Urbino, li va donar les claus i se’n va anar a Florència, convençut que havia actuat malament.” El papa finalment el va perdonar i va cloure així una de les obres d’art més importants de tots els temps. “Al descobrir-se la cripta, es va poder escoltar tothom corrent per tot arreu, i això va bastar perquè tots quedessin estupefactes i muts.”La Capella Sixtina quedà completada quan, primer Clement VII i després Pau III, Alexandre Farnesio, li confiaren la decoració del mur frontal amb el Judici Final.

Miquel Àngel va emprendre la monumental obra amb gran entusiasme. El que no se sap és que “va manar construir una escarpa de rajol que no existia abans, amb una inclinació de la part superior de mig braç, a fi de que la pols no es pogués acumular ni causar dany”. El papa va visitar el conjunt acompanyat del mestre de cerimònies Biagio di Cesena, home altiu i rígid, que la va criticar pel gran nombre de nus.

“Miquel Àngel se’n va venjar retratant-lo a l’infern en la figura de Minos, entre muntanyes de dimonis.” Al descobrir-se el Judici Final el 31 d’octubre de 1541, va demostrar que s’havia superat a ell mateix. Diu Vasari: “Per damunt hi ha la visió de tanta obra pintada i executada amb tanta unitat que sembla l’obra d’un sol dia, i amb un acabat que ni un miniaturista ha assolit mai.” Havia dedicat a la Capella Sixtina, amb diverses pauses, un total de 33 anys, des del 1508 al 1541. Allà va sembrar les llavors de l’estètica barroca que lluiria els segles següents.

Uns anys abans, el 1525, el mateix papa Clement VII li va encarregar la Sagrestia Nuova de Sant Llorenç de Florència, convertida en capella funerària amb els sepulcres de Julià i Llorenç de Mèdici. Mentre feia la volta, alguns amics li van dir: “Hauràs de fer la teva llanterna diferent de la de Brunelleschi”, a la qual cosa va respondre: “Es pot fer diferent, però no millorar.” “Ho va fer amb unes mesures, ordre i regla molt diverses de les que s’havien utilitzat fins aleshores seguint Vitrubi i l’antiguitat. Aquesta llicència ha animat molts a imitar-lo.

Els artistes li deuen gratitud infinita perquè va trencar els lligams i les cadenes del que es feia per un únic i comú procediment.”Del trasllat definitiu a Roma el 1534 són les versions llegendàries i inacabades de la Pietà Rondanini i la Pietà Palestrina. A partir de 1546 consagrà la seva activitat sobretot a l’arquitectura. Succeí Sangallo en les obres del Vaticà, on projectà l’emblemàtica cúpula de Sant Pere, i en les del Palau Farnese.

Projectà també el Campidoglio, Santa Maria degli Angeli (1561), la Capella Sforza, la Basílica de Santa Maria la Major i la Porta Pia, obrint una nova etapa de l’arquitectura a partir de la seva concepció monumental de l’espai i de la llibertat d’utilització dels elements constructius.Però, com era el Miquel Àngel home? Vasari, una vegada més, ens ajuda amb els seus comentaris fruit de l’observació directa. “Ha fugit del comerç de la cort tant com li ha estat possible; sempre ha assistit honestament els seus parents, però no s’ha preocupat mai de tenir-los a prop. Tampoc ha tingut a casa seva artistes de l’ofici, i no obstant els ha ajudat en tot el possible.

Mai ha criticat les obres d’altri, a no ser que se l’hagi ofès o perseguit plenament. Ha tingut pocs aprenents de l’ofici: tan sols Pietro Urbano, de Pistoia, i el florentí Antonio Mini, la partença del qual a França per caprici li va doldre molt. Tots els que l’acusen de no cultivar les amistats, l’han de perdonar perquè el que vol assolir la perfecció en aquest ofici està obligat a fugir-ne.

En la seva forma de parlar sempre ha estat reservat i ambigu, les seves coses tenen gairebé sempre 2 sentits”.Miquel Àngel Buonarroti és gran entre els més grans genis creadors de la història de l’art universal. Fou un artista immens, dotat d’una formidable força interior que transmetia a totes les seves obres ja fossin d’escultura, de pintura o d’arquitectura. Excel·lia en qualsevol d’aquestes disciplines.

Home d’esperit independent i de fort temperament, no admetia mitges tintes i a vegades era rude i malcarat, ja que no volia ser destorbat de la seva singular missió creativa. Els seus contemporanis van ser perfectament conscients de la seva extraordinària vàlua i papes i nobles se’l disputaven: tots volien tenir obres seves per participar de la seva glòria.