Com ens hem de veure!

Hi ha un passatge al Cantar del Mío Cid en el qual Rodrigo Díaz de Vivar diu a Alfons VI: “Muchos males han venido por los reyes que se ausentan...” i el monarca contesta: “Cosas tenedes, Cid, que farán fablar las piedras.” Amb el pas del temps “tenedes” va derivar en “veredes”, i amb aquesta expressió avui assenyalem amb perplexitat o sorpresa moltes de les coses que succeeixen al nostre voltant, un equivalent a “Com ens hem de veure!” I no resulta estrany que, vist com llueixen alguns polítics en els últims temps, vistes les ocurrències que cada dia s’esmorzen, la ciutadania se senti decebuda, traïda i fins i tot fastiguejada quan s’evidencia que alguns personatges que diuen representar-los només miren per la seua cadira, traduït en un càrrec que els asseguri poder posar un plat calent a taula i poder gaudir d’un sou vitalici si compleixen un mínim de permanència en la posició pública que ocupen. Està passant amb la baralla a Catalunya entre Junts i ERC. I està passant al govern de coalició amb PSOE i UP.

En l’àmbit local, i amb la vista posada ja en les municipals, pocs s’atreveixen a mossegar la mà del seu “soci” encara que per a això calgui dissimular sibil·linament, tapar-se els ulls i mirar cap a un altre costat. Millor no remenar-se gaire, no sigui que el càstig a les urnes i la improbable probabilitat de reelecció els deixi sense cadira. I és que el curtterminisme en la política em provoca angúnia.

Amb l’hivern que ens cau al damunt, amb la crisi energètica, amb la inflació desbocada, amb la pujada dels tipus d’interès i amb els anuncis de més impostos als “rics”, ens està quedant un país per als altres. Perquè per a nosaltres, el càstig per treballar, millorar, prosperar, pagar els impostos i complir amb diligència, el premi és un altre forat al cinturó per estrènyer una mica més. L’austeritat pública és una paraula estranya, poc utilitzada en aquests temps.

L’excés de despesa pública, una expressió ignorada pels polítics. I després tenim l’austeritat privada, que es basa a apujar impostos per reduir els desequilibris fiscals. Doncs resulta que, en aquest país, Espanya, en aquesta comunitat autònoma, Catalunya, i en aquesta ciutat, Lleida, la despesa de l’administració ha anat creixent i creixent mentre s’aplica la regla de l’austeritat privada als altres, però no s’aplica als subjectes de l’equació.

Mentre els emprenedors reinventen el món, els polítics continuen reinventant la roda. I és que el cost del funcionament de les administracions públiques és absurd amb tants organismes públics sobredimensionats, amb tantes corporacions municipals, amb entitats dependents, amb tants consorcis (aquesta mena d’experiments híbrids inútils) i amb l’entramat d’empreses públiques dependents. Més que organismes públics, són autèntiques agències de col·locació, avui insostenibles.

Necessitem una dieta burocràtica amb urgència, menys impostos i més racionalitat administrativa. Necessitem més emprenedors amb idees i menys polítics amb ocurrències. Seria possible, per exemple, que l’administració pública renegociés els contractes telefònics, els de subministrament elèctric i de gas, la neteja, la publicitat, agrupar factures, demanar ofertes per antiguitat o buscar nous proveïdors.

El marge d’estalvi seria sorprenent. L’eficiència i l’eficàcia de l’administració ha de repensar-se i per a això la classe política ha de donar exemple. Tanmateix, mal exemple donen els nostres governants, perquè mentre els ciutadans pateixen les conseqüències de la inflació i s’entreveu en l’horitzó una crisi econòmica, els diputats i senadors aproven una pujada dels seus salaris i la renovació dels telèfons mòbils de ses senyories.

Hi ha molta tela a (re)tallar perquè el malbaratament i les prebendes que suporten els contribuents, els ciutadans, seran molt difícils de sostenir amb les duplicitats i la falta de control en la despesa pública. Però ja se sap que en política el que pensa i proposa, molesta i destorba i, si posa en perill la supervivència dels egos superlatius, és definitivament apartat o silenciat. No es pot ser útil, només compta ser important.

Els problemes reals dels ciutadans es deixen enrere de puntetes mentre assistim a l’enèsim experiment del govern més recaptador de la història. El batejat com a impost de solidaritat de les grans fortunes. Vagi per davant que l’oxímoron del mateix nom és simptomàtic de la patologia que inclou.

Perquè la solidaritat, l’altruisme per obligació, contradiu l’essència de la filantropia. No sé jo com encaixarà aquest “impost solidari” amb l’eventual sobreimposició al patrimoni i a l’estalvi en les diferents comunitats autònomes. I no sé jo com és possible establir un nou tribut mitjançant Decret-llei quan cal acudir a la tramitació parlamentària ordinària, tal com disposa la Constitució espanyola.

I és que el tema de la igualtat entre els ciutadans està molt bé sobre el paper, però ja m’explicaran com se salvarà l’escull de la col·lisió amb els actuals Concerts Econòmics amb els territoris forals basc i navarrès. Perquè clar, si el que es pretén evitar és la presumpta competència fiscal entre Comunitats Autònomes, tan injuriada últimament, no queda gaire bé que es faciliti l’anomenat dúmping fiscal dels territoris forals. És molt fàcil i queda molt bé el titular que els que més tenen, paguin més.

Aquesta fiscalitat selectiva que de forma sibil·lina s’està difonent per l’ambient comporta un perill real perquè no només vulnera algun dels principis essencials de l’ordenament jurídic, així com de l’Estat de Dret, sinó que obre les portes a aberracions jurídiques. “Cosas veredes, Cid, que farán fablar las piedras.”