Guitarra prodigiosa

Teníem Pipo Romero per un guitarrista de gènere, de molt bona tècnica i maneres interpretatives solvents i amb una trajectòria pretèrita de gran brillantor, ja que va treballar durant un bon nombre d’anys com a músic de sessió i en viu per a grans noms del pop-rock nacional, amb què es va guanyar una reputació extraordinària. Però el que hem descobert en la seua recent actuació entre nosaltres, primera de les seues a Lleida en el circuit Girando por salas, concebut per donar suport a músiques actuals i a creadors per donar-los a conèixer lluny de les seues pròpies comunitats autònomes, ha estat un intèrpret multidisciplinari que es maneja a meravella deambulant entre gèneres i que, vist això, no seria just que se l’enclavés únicament en el flamenc instrumental, encara que aquest sigui el seu punt de partida primigeni. Jo col·locaria Pipo en una esfera estilística moltíssim més àmplia i potser aquesta etiqueta popularitzada des de fa anys com músiques del món, en la qual pot entrar gairebé de tot, sigui la més adequada per catalogar-lo.

El cas és que un bon dia el gadità va decidir apostar pel seu propi art compositiu, sortint d’aquesta zona de confort ben granada i frondosa en l’aspecte econòmic gràcies a la seua guitarra prodigiosa, al costat d’estrellasses com El Canto del Loco o Nena Daconte, encara que poc gratificant en l’àmbit creatiu per tocar sempre material aliè. Va entrar així en una vida professional més complicada quant a ingressos, però més satisfactòria en el costat personal, que ha donat com a fruit tres àlbums superbs, l’últim, Ikigai, que va ser la base del seu xou en un Espai Orfeó desbordant de màgia. La veritat és que vam quedar meravellats pel seu talent guitarrístic i la bellesa de les seues cançons i, per descomptat, pel seu carisma innegable i savoir faire cap al públic, aspecte aquest que va arribar a emocionar-nos.