Algú fa autocrítica?

Passat el primer capítol de crisi al govern de Catalunya que gaudeix d’una minsa representació al Parlament i amb els pressupostos abandonats per part del partit al qual pertany el Conseller que els va crear, ens trobem en una situació ben galdosa en què ens caldrà un bon jugador d’escacs per no quedar enrocats. Més enllà de la clamor trobem un renovat o envellit PP que funciona contra la seva Constitución a l’hora de remoure l’statu quo de privilegi que il·legalment gaudeix i que no vol perdre en l’actual configuració del Consejo General del Poder Judicial que segueix nomenant jutges i magistrats del seu color, tot i que ja fa quatre anys que van caducar. Per la seva banda el PSOE usufructua de forma indissimulada una situació de repressió que ja li va bé i que satisfà amb escreix molts dels seus barons que volen veure empresonats el President Puigdemont i la resta d’exiliats i el retorn a la presó de polítics i líders socials amnistiats.

Em pregunto si hi ha algú que faci balanç i una mica d’autocrítica de les seves accions tant si tenen conseqüències privades com públiques i em temo que es tracta d’un esport que practica molt poca gent, ja sigui per ser d’alt risc o per tractar-se d’un molt selecte exercici de minories. En canvi la competició de responsabilitzar els altres de les nostres errades i mancances té tants federats que omplirien desenes de Palaus Sant Jordi. Si intentem trobar les causes de tot plegat haurem d’acudir al nostre sistema educatiu, a la prioritat de valors i a la inèrcia imperant a les famílies del món occidental que és on realment rau la base de la nostra manca de civisme al carrer i d’ètica en els afers públics en general.

Suposo que educadors, sociòlegs i psicòlegs tindran molt més a dir que jo alhora de buscar solucions però al meu entendre és un problema de base tant de persones aïllades com de famílies i col·lectius de tota mena.Com que tot ho fem bé no vam ser actors transcendents en el moment de redactar malament l’il·legal Estatut del 2006, ni de no pactar-ne un bon embolcall polític; de no legislar durant deu anys una llei que emparés la immersió en català i d’exigir-ne el seguiment i la tutela als inspectors d’ensenyament; d’aturar el 2017 la declaració d’independència treballada i patida per una pacífica societat civil durant el referèndum amb un balanç de més de mil ferits i de milers d’investigats, encausats, empresonats i exiliats, 4.200 segons Òmnium; del trencament del govern del 52%, de.. i com que no som responsables de res deu ser que les coses passen per encanteri o per l’alineació desfavorable del sistema planetari.I si tornem a l’altre costat de la clamor, que és des d’on continua la repressió a ciutadans afamats de democràcia i llibertat, tampoc són responsables de res: ni de la continuació i ampliació de la corrupció que ja ve de la dictadura franquista ara però a gran escala, de les clavegueres de l’Estat, de la degradació de la democràcia i de l’economia, de l’increment forassenyat i inhumà de la despesa i dels pressupostos actuals i futurs en l’àmbit militar, de l’actuació violenta de les policies i, segons quin sigui el destinatari a aplicar, de la descarada manipulació del codi penal i de la justícia. En resum: com que tot ho fem bé podem continuar contemplant-nos el melic de forma indefinida en lloc d’implicar-nos en la construcció d’una societat lliure, responsable i democràtica, d’una societat que pugui reivindicar de manera pacífica i activa unes majors cotes d’igualtat i de justícia i que els ciutadans tinguin veu i vot, més enllà de les eleccions de cada quatre anys, en totes les decisions transcendents que se’ns apliquen des de qualsevol esfera de poder.