Emotivitat i sentiment

La segona entrega del Jazz Tardor d’aquest any va ser especial per diverses raons que m’agradaria ressaltar. D’una banda, la formació oficiant per si mateixa, composta pel nostre paisà i ben conegut contrabaixista local Ignasi González al costat dels germans Jules i Jerôme Frayssinet qui, encara que de bressol francès, passen la major part de temps i activitats professionals a Catalunya, on s’han guanyat una més que ben guanyada reputació com a magnífics guitarristes. En segon lloc, al practicar tots en aquest projecte, en format de trio, una varietat d’interpretació jazzística instrumental no tan habitual com el que un podria imaginar-se, com el jazz manouche o gipsy swing, popularitzat fa ja unes quantes dècades pel genial guitarrista Django Reinhardt i el no menys singular violinista Stéphane Grapelli, que sí que van omplir tota època pel seu so i imaginació interpretatius, tan especials, encara que en l’actualitat costi sentir-se sovint.

I en tercer ordre, per la presència com a guest star, certament emocional, del gran Carles Juste Beethoven, que es va afegir al trio en la segona part de l’espectacle amb el seu violí, dotant el grup d’un valor musical afegit, recordant-nos encara mésel so primigeni d’aquell parell d’herois irrepetibles. Doncs el que dèiem, a la primera part vam gaudir de la gran habilitat del trio recreant aquella música i peces tan populars en les dècades dels trenta i dels quaranta i fins a la mort del gran guitarrista gitano que tocava només amb tres dits per aquell trist accident quan d’adolescent va patir un incendi al seu carro que gairebé li costa la vida. En la segona, amb l’addició a sobre de l’escenari del gran Beethoven, autèntica llegenda musical local, pioner de la rumba moderna al costat del Parrano, el Marquès de Pota, etcètera, cofundador dels Pixie Dixie i partícip de múltiples històries musicals.