Isabel Arqué, deu anys

Enguany s’han complert deu anys de la mort d’Isabel Arqué (1923-2012). Pedagoga vocacional, fundà l’Escola Alba l’any 1969, classificada inicialment de privada, engegada amb el suport d’un grup d’amics, amb un equip reduït de mestres acuradament seleccionades; més tard passaria a concertada i en l’actualitat és pública. La idea d’un centre que es regís i funcionés sota els principis de la pedagogia activa que tan bé s’havia desplegat a Catalunya en la primera trentena del segle XX, i que el franquisme havia esborrat, és la que inspirà la fundadora, que havia estudiat la primària a Blanquerna, on tingué de professor Alexandre Galí, i durant la Guerra Civil seguí uns cursos de batxillerat a l’Institut Escola de Sarrià, on conegué un professor molt jove, Jaume Vicens Vives.

Òrfena de ben petita, va créixer a la llar d’uns oncles de Sant Andreu de Llavaneres. Quan aquesta família es traslladà a Barcelona, va completar la seva educació. Paral·lelament al batxillerat, estudià piano amb una professora, seguint el sistema Marshall, que fou deixeble de Granados, i completà els set cursos amb el de perfeccionament.

Ingressà a la Universitat de Barcelona, única en aquell any 1941, per fer-hi Filosofia i Lletres. Jo també m’hi vaig matricular el mateix any. Vam ser condeixebles tota la carrera, quatre anys llargs, però no fou fins acabada que la relació de condeixebles es transformà en compromís de parella.

Els temps eren d’escassesa, socialment durs, hi havia la lluita per una estabilitat econòmica, el servei militar entremig, i això feu allargar les relacions; quan vaig ser al meu primer destí laboral fix a Sant Feliu de Guíxols ens vam casar. El naixement de l’Eloi –1953– trasbalsà tot altre projecte que no fos el redreçament i integració d’un infant disminuït, que ella, intuïtivament educadora, dugué a terme amb un encert admirable i també amb un esforç extraordinari. Quan, ja vivint a Lleida, el fill ingressà intern a Casa Nostra, d’Aspros, ella, deslliurada en bona part, es proposà la creació de l’Alba.

Cercà col·laboradors pedagògics i de gestió, Joan Triadú i Anicet Casañas en primer lloc. Respecte de la nova empresa, jo vaig prendre el compromís de tota contribució econòmica que calgués, però la meva carrera anava cap als centres de batxillerat i reduïda a un horari estricte, més la traducció i la creació literària. No vaig, doncs, integrar-me laboralment a l’Alba.Immediatament de la posada en marxa amb el primer equip molt curosament seleccionat: Teresa, Carme, Adelaida i Júlia com a nucli, vingueren els contactes amb persones d’altres escoles del mateix tirat que es guiaven: a) per pedagogia activa, b) català fins on es pogués –oficialment no es podia–, c) esgrima delicada amb els inspectors i també cursets, reunions amb altres directors: Josep Pereña, Jordi Galí, Ramon Fuster Rabés, Carme Serrallonga i Marta Mata com a referent.Les famílies admeteren l’ensenyament en català, les d’origen forà per la qualitat de l’educació dels fills; altres, catalanes d’arrel, per convenciment.

La Isabel volia per damunt de tot un ambient de treball i de lleure obert, com l’aire lliure de què es gaudia a la pineda de l’escola.Amb el temps l’escola passà a concertada i la directora s’acostava a la jubilació. Mesos abans de deixar-la, l’Alba passava a pública. Ens vam traslladar a l’Espluga de Francolí, on va residir vint-i-cinc anys va conservar sempre l’esperit pedagògic i rellegia els autors teòrics de l’ensenyament actiu, de Montessori a Martorell, a Freinet o Galí.

Va emmalaltir a partir del 2008 i moria el maig de l’any 2012. Havia rebut la Creu de Sant Jordi i la Medalla Francesc Macià del Treball. Jo vaig gaudir del seu profund amor i admirava i envejava el seu coratge. Els mestres, famílies, i alumnes que la tractaren en serven un fidel record.