SEGRE
Steve Turre (a la dreta), al concert al Jazz Tardor.

Steve Turre (a la dreta), al concert al Jazz Tardor.J.C.

Creat:

Actualitzat:

JAZZ

★★★★☆
Seria prolix, encara que molt interessant, fer un recorregut detallat per la trajectòria de Steve Turre, el trombonista mexico-nord-americà, nascut a Bolívia i establert a Califòrnia, que es va foguejar al costat de Ray Charles, Herbie Hancock, Dizzy Gillespie, Mongo Santamaria o els Jazz Messengers, entre moltes altres bones companyies artístiques, abans d’iniciar la seua pròpia trajectòria personal i situar-se a la cúspide del jazz mundial. Dic això, una vegada més, per posar en relleu el mèrit que tenen els responsables del nostre festival jazzístic per antonomàsia, de portar-nos fins a caseta, any rere any, els grans noms del panorama actual i passat recent d’aquest gènere que tant estimem i que, en aquest cas, ens va brindar l’oportunitat de disfrutar d’un dels millors trombonistes de vares de jazz dels anys vuitanta i els noranta del segle passat i el que portem d’aquest. Un Steve Turre en gran estat de forma i magnífica proactivitat va arribar acompanyat d’un combo format per diversos formidables estilistes dels seus respectius instruments.

A saber, el pianista Davis Alexander, el saxo-tenor Benjamin Solomon, el contrabaixista Dishan Harper, el trompeta Wallace Roney Jr. I el seu propi fill, Orion Turre a la bateria, formant junts un combo compacte i molt ben greixat amb què donar la rèplica a aquest fluid improvisador que beu, a nivell d’influència i inspiració, en aquest ampli marc expressiu que va des de la música afroamericana fins al bebop, passant pel blues o els ritmes llatins sense fer escarafalls, tampoc, al rock o al pop de forma puntual. També vam poder descobrir-lo experimentant amb una de les seues més singulars aportacions: l’ús de closques i cargols de mar marins per crear enigmàtics sons en un amplíssim ventall de tonalitats, experiència de la qual Turre s’ha convertit en un gran dominador, amb què ha sorprès propis i estranys de les seues possibilitats musicals inabastables.

L’espectacle va ser plàcid en tota la seua magnitud i durada deixant, ben a la clara, que en aquesta parcel·la que ell ha obert i desenvolupat s’ha convertit en un autèntic mestre.

tracking