Restauració lleidatana: tradició i simbiosi

La restauració és un sector importantíssim en l’economia del país. Transforma, consumeix recursos i produccions alimentàries, prestigia amb el seu tarannà i el bon fer més enllà dels seus límits mundialistes i exporta contagiant i fent taca d’oli hàbits alimentaris de la seva cuina i productes elaborats. Al segle passat, a la dècada dels 50, la restauració tenia assentaments molt concrets sobre les vies de comunicació.

Centrant-nos en el territori i sobre l’N-II, podríem fer parada i fonda en paradors-restaurants significatius: El Hostal del Ciervo, en ple Monegros; a Fraga, El Casanoves i Galícia; entrant a Lleida, el Jamaica i el Palermo, i a la sortida el Condes d’Urgell; a Tàrrega, l’Hostal del Carme, i a la cruïlla de províncies, el conjunt de la Panadella. Punts de repòs i de parada dels cotxes de línia, de Seats 1.500 i 600. Una restauració de ruta de carretera, de bon servei i que recordem amb certa nostàlgia.

A Lleida, establiments de bon menjar i de trobada fruitera, el Clavé, La Vasca, Cal Lluís i celebracions La Masia; traslladat al Merco, neix La Huerta, del bon Botargues, amb brasa i caragols, La Dolceta, al camí de Montcada, Callarriba, el Nenet, on fan menjar d’horta, vi amb porró i bota al sol, posen la brasa i la llauna amb una cuina natural de proximitat per a tots els urbanites. I, per arrodonir, del 65 al 75, el Molí de la Nora amb l’Àngel Moncusí i esposa, fan una carta d’ultraqualitat per a amants del marisc, d’elaborats fogons, amb un tracte acurat d’un Àngel conseller que posava al plat el que ell volia per al comensal més exigent i que s’alliberava al seu tros de Juncosa, on sense forquilles ni ganivets gaudíem de la brasa sota els olivers: es mereix un bon i permanent record.Entren a la restauració nous actors, innovadors amb mentalitat empresarial. Pepito Lladonosa fa de la restauració i esplai un món que travessa províncies.

Mario Duran i Miranda renoven la Dolceta; peix i marisc gallecs aterren al Carballeira; gent jove, la Mercè i l’Isidre posen la brasa i calçots davant del Segre. Passem segle i carrers i places s’omplen d’oferta variada i qualitat, i Lleida esdevé un destí gastronòmic de cargols, tradició i escalivades al qual no falten restauradors com l’Amadeo Blanch, que ens aproxima als millors fruits costers de mar, a l’acollidor Caravista.Hi ha restauradors que enalteixen pobles i que els fan fita aconsellable, en tenim uns quants. El racó de Sarroca, simpàtica cuina casolana, La Moca a Linyola amb la seva cassoleta de tros, Cal Boira a Bell-lloc, El Colomí de Santa Coloma de Queralt o La Mare de la Font a Solsona, el Resquitx a Golmés-Mollerussa, més tot un seguit que inviten a conèixer la província, cadascun d’ells amb un segell de proximitat i tracte hospitalari, i regentats per mestresses cuineres que han trobat continuïtat i relleu amb veritables professionals.El reconeixement que cal fer a tots els professionals de la restauració es fa palès amb el guardó d’Estrella Michelin a tres grans professionals innovadors i cercadors de cuina imaginativa.

El Joel i la M. Àngels de La Boscana, refinament amb un marc incomparable; el Xixo al Malena de Gimenells entre presseguers i pomeres, i Els Fogons de Sort, amb cuina del Pallars. I als quals, de segur, podríem afegir-hi algun més que els esmentats.Ens hem de sentir contents de poder gaudir d’un gran ventall de possibilitats que ens ofereix la restauració lleidatana, que té el reconeixement de la gent de proximitat i de la gent de més enllà, per tant Marc Cerón, fill del Ful, amb el qui vaig compartir mili a Gardeny com a Alférez de Complement.

No ens hem de sentir defraudats, els millors avaluadors som els de casa, que gaudim de l’hospitalitat i simpatia i del que són capaços de fer amb els productes del camp, de la mar i la ramaderia.Però sempre cal afegir un “però” per la manca de peres, préssecs, pomes i fruita de casa als menús i cartes. És una assignatura pendent de bona part de la restauració, la fructicultura lleidatana necessita la col·laboració i complicitat per millorar el consum, amb fruita de temporada madurada a l’arbre com a opció de país per al gaudi del comensal, sens dubte seria una bona simbiosi entre dos sectors, pagesia i restauració, sobre els quals compta bona part de l’economia lleidatana.