La derrota dels infidels

Vaig mirar uns minuts inicials el partit de futbol de què tohom parlarà dies i dies. Me’n vaig cansar i no vaig tornar a pensar-hi fins que al cap de dues hores vaig sentir cridòria, xivarri, brams i clàxons al carrer. A la meva ciutat de tant en tant una mica de sarau n’hi ha –casaments, comiats de solteria, victòries esportives dels locals o del Barça–, però allò era la Presa de la Bastilla, la Revolució Russa i el tsunami més violent escoltat per les meves oïdes. Algú va telefonar-me dient que Marroc havia derrotat Espanya. No em va fer ni fred ni calor. Però no tothom és tan soca com jo en matèria futbolística, molts homes i dones són uns exaltats en aquest terreny. Després he sabut que a Barcelona la policia, amb molts efectius, vigilava amatent el desori desfermat a carrers i places, el mateix aplegament de milers de persones que a Qatar, a Berlín, a París, a la Meca, celebraven que els infidels, els qui no creuen en el Profeta, havien estat segons ells esclafats. De fet era un gol de penal, però valia la victòria. Homes amb turbants, dels Emirats, s’abraçaven amb peons de Fes, comerciants de Cartago i possiblement marroquins arribats d’Espanya, la derrotada. On jo visc hi ha centenars de subsaharians, sobretot senegalesos, i ni cal dir que marroquins i altres nord-africans. Tots ells, amb la victòria de la pilota estaven joiosos, exaltats, enfollits. No només els marroquins són de religió islàmica, molts negres també ho son. El totpoderós Al·là els havia guiat al triomf i havia humiliat els cristians que tenen les dones amb el cabell ofensivament visible. Pensem que, des de la invasió sarraïna del segle VIII, havien conegut només victòries parcials en l’enfrontament amb Espanya, en el segle XX gràcies a les cabiles i a Abd el-Krim. Per la resta sempre, sempre havien anat a remolc, eren els que immigraven per fer feines de minso jornal, alguns entraven en el comerç d’alimentació, precisament a benefici dels seus germans. Moltes temporades n’hi ha que no tenen feina, perquè treballen en la fruita i altres tasques no fixes. Són orgullosos i dignes en la relativa pobresa. Aquest cop, en veure que superaven la potència dels enemics d’Al·là, que Espanya per una vegada era la perdedora, es van llançar al carrer. I feien impressió perquè eren multitud. Em temo que pocs grups de cristians van gosar sortir de casa.

Vejam si el pròxim seleccionador de l’equip espanyol s’espavila i els equips musulmans no s’acostumen a guanyar. Que es comença per guanyar partits, després es fan partits polítics i s’acaba formant govern musulmà a la Moncloa.