La Carmela, tota una vida dedicada a Lleida

Des de fa uns dies Lleida té una nova plaça, la dedicada a Carmela Zambrana. La iniciativa sorgí de diverses entitats del Secà de Sant Pere que pretenien homenatjar les petjades i les accions d’una de les seves veïnes més carismàtiques. L’adhesió de l’associació de veïns del barri, de la FAVLL i de la Paeria ho ha possibilitat.

Fa unes setmanes la Carmela Zambrana, coneguda popularment al seu barri –el Secà de Sant Pere– com la Carmela, va traspassar. Parlar d’ella és evocar un exemple en majúscula de ciutadania i compromís amb el seu entorn més proper. La Carmela, des de la discreció, la generositat, el sacrifici i el treball que la caracteritzaren, apostà per cohesionar una barri en creixement i amb moltes deficiències i dificultats.

Alhora ajudà a bastir, des del compromís ferm i decidit, un model de barri i de ciutat que pivotés al voltant de la unió, la participació i la solidaritat. Ha estat, fins als últims dies, un exemple de superacióLa vida de la Carmela, però, no va ser mai fàcil. L’any 1969, quan comptava només amb catorze anys, aterrà al Secà després de passejar-se per Alfarràs, Casp i Riba-Roja d’Ebre.

La primera impressió la deixà esglaiada. La poliomielitis, que l’acompanyava des dels nous mesos de vida, va ser un impediment per a la seva integració al barri. Tanmateix, la seva resiliència i voluntat constant de superació l’enfortiren.

Començà a cursar el BUP a l’institut Màrius Torres. No n’hi havia cap de més proper. No podia anar-hi sola i la seva mare no sempre podia acompanyar-la.

Finalment, es va veure abocada a l’abandonament. Carmela, però, no desistí. Començà a assistir a les classes que les monges de l’Ensenyança realitzaven a la parròquia del barri.

Hi cursà estudis de mecanografia i comptabilitat. La nova situació fou un revulsiu. El tàndem parròquia-ensenyament l’ajudaren a sortir del seu ostracisme personal.

La parròquia del Secà –amb el reivindicatiu mossèn Ramon Freixes al capdavant– esperonà la Carmela. Anhelava un barri més modern, lligat físicament a la resta de Lleida, i s’adreçà als més joves, a qui no esperava, en moltes ocasions, un futur gaire afalagador. Des del seu petit quiosc situat al costat del centre parroquial, amb visió directa i contínua a la plaça del Secà, va veure créixer i canviar un barri que ja considerava el seu.

La Carmela, tot i que mai va formar part de l’associació de veïns, hi treballà imparablement de forma paral·lela. De fet ambdós tenien anàlegs objectius. Entre el 79 i el 86 aglutinà la joventut del barri al grup teatral Polo de Limón.

Al llarg de la dècada dels vuitanta estimulà el grup Drilan, un grup d’escala en hi-fi que participà amb cert èxit en certàmens i festes majors de les nostres contrades. Aquestes activitats –més enllà del seu tarannà cultural i recreatiu– eren l’excusa perfecta per aglutinar el jovent i parlar dels seus neguits, pors, temors i alegries. Els darrers deu anys del segle XX, va ser una de les ànimes del coro rociero del Secà.

Ja en el nou mil·lenni participà activament en la Casa d’Andalusia de Lleida organitzant diversos monòlegs i coordinant l’agrupació teatral La Zambra. En els darrers anys la seva salut es deteriorà ràpidament. Tanmateix, no era difícil veure-la passejant pel barri saludant lleidatans de totes les edats.

La Carmela és per a molts un exemple de sacrifici, perseverança, resiliència i treball pel bé comunitari. Les adversitats personals i conjunturals no la frenaren ni la feren defallir. Ara, amb l’enyorança de tot el viscut i amb llàgrimes als ulls, recordem aquesta incansable persona tot esperant que es compleixi un dels seus somnis, que els joves treballin per millorar el barri i, en definitiva, per la ciutat.