Amunt i crits!

Començo amb aquest article una col·laboració, que voldria ser setmanal, a petició generosa de la direcció d’aquest diari, el nostre SEGRE. Quan em van plantejar el tema, em van dir que la secció hauria de tenir un nom i que hauria d’aportar una fotografia. La tria de la fotografia va ser fàcil, pel que fa al nom vaig haver de donar-li algunes voltes.Trobo que, en general, som una societat molt instal·lada en la queixa i en el rebuig. No dic que no hi hagi motius per a queixar-se, ben al contrari, tinc la sensació que cada dia n’hi ha més, però també soc dels qui creuen que sense una actitud mínimament positiva la vida en societat, i la coexistència amb un mateix, es transforma en una cursa d’obstacles insuperable. Per això no he cregut mai que l’infern siguin els altres, concepte que s’atribueix, massa esquemàticament, al filòsof Jean-Paul Sartre.

Per tot plegat, vaig proposar que la secció portés el nom d’Amunt i crits!, i així es va acordar i ha quedat. Em sembla que cal donar missatges de positivitat, sense falsos il·lusionismes ni vanes esperances. Però amb la determinació dels qui, com escrivia Joan Maragall, sabent que l’obra és llarga es disposen, sense febleses ni submissions, a realitzar-la amb una fe i un treball constants i insubornables.

Segons Jordi P. Garcia Salines, al seu llibre Refranys i frases fetes populars catalanes, l’expressió “Amunt i crits” es fa servir per a donar ànims en començar una feina. En aquesta línia, em vull donar ànims a mi mateix per tal de tenir prou teca i prou disposició per a complir l’encàrrec setmanal, tot esperant que els lectors que tinguin la benvolença de seguir-me, esperin aquest article tots els dimecres amb interès i una certa fruïció.

En la mateixa línia, Joan Amades, al seu llibre Refranyer català comentat (Editorial Selecta-Catalonia, 1951), escriu que aquesta expressió és usada per a donar ànims en iniciar una tasca i per a continuar-la. És amb aquest esperit que afronto el repte de cada dimecres. Perquè massa sovint a casa nostra, tenim un gran ímpetu per iniciar quelcom (sigui una activitat, una feina o una lectura) i, a poc a poc, aquest entusiasme inicial es va diluint, i acabem deixant les coses a mitges o les abandonem.Sovint escolto a Lleida, quan proposo posar en marxa una determinada activitat, que ja es va fer una vegada.. i que no s’ha fet mai més. És meritori tirar endavant un projecte, però a mi m’interessen més les accions que s’inscriuen en la continuïtat. Les tradicions, que ajuden a teixir complicitats i que esdevenen territori comú, necessiten arrelament i ser sostingudes en el temps. Aquesta noció de continuïtat és una de les que hauríem de reforçar com a individus i com a col·lectiu en marxa.

Em proposo, d’altra banda, que els articles tinguin una certa unitat temàtica, si més no, durant un exercici anual, de manera que els pugui estructurar amb aquesta voluntat de globalitat i de continuïtat, i que el lector sàpiga sobre què cavil·laré cada any. No voldria ser esclau de l’actualitat o de l’ocurrència del moment, sinó fer arribar les meves idees sobre temes més de fons, més estructurals. Per això aquest any em proposo, us proposo, fer un tomb per les formes de la vida lleidatana.

Josep Ferrater i Mora va publicar el 1944, a Santiago de Xile, on vivia en exili (com tants catalans al llarg de la Història), Les formes de la vida catalana. Hi fa un retrat de la personalitat de la societat catalana del seu temps i hi analitza la influència de les conviccions populars en les col·lectivitats humanes; a mi m’agradaria fer un exercici similar pel que fa a la societat ponentina, sabent d’antuvi que quedaré lluny del seu estàndard, però tot esperant donar paràmetres suficients per a entendre’ns i reconèixer-nos.Amb esperit obert, els sentits a punt i la voluntat completa, em proposo avançar amb un constant “Amunt i crits!”. I espero que aquestes aportacions us interessin.