Masclisme, condemnes, consensos i titulars

EL passat dia 31 vaig tenir l’honor de protagonitzar el privat i el semàfor d’aquest mitjà, el SEGRE. En ells, assenyalaven de forma negativa la meua posició contrària a la moció que sí que van firmar tots els altres grups. En aquest privat s’utilitzen les típiques expressions com xacra social o terrorisme domèstic, per acabar dient que “són ganes de desmarcar-se de la resta de formacions polítiques, perquè en el text no hi havia ni una sola paraula que no fos rigorosament certa i aplaudible”.

Doncs això és precisament el motiu de les meues discrepàncies. Perquè fos declaració institucional (assumida per tothom) vaig sol·licitar que es traguessin unes frases entre les quals en destaco una: Les violències masclistes són la forma més devastadora de la cultura de domini, de l’abús i el control que els homes exerceixen sobre les dones. Per descomptat ni se’m va respondre i el mateix dia del ple em van avisar que això es reconvertia en moció.Discrepo absolutament d’aquesta afirmació.

Crec que ni és rigorosament certa, ni és aplaudible. Si hi estigués d’acord, estaria assumint que tots els periodistes masculins d’aquest mitjà són uns violents masclistes, abusadors i controladors envers les dones. I no ho assumeixo.

Jo no em sumo a un consens que es nega a analitzar les causes de la violència, el maltractament, les agressions sexuals i els assassinats i es limita a fer una cosa tan pueril com atribuir-ho al fet que és una cosa estructural o innata de tots els homes. Els convido a un exercici senzill: canviïn aquest homes genèric i insereixin un jueus, un negres o qualsevol altra. Sona horrible, oi?En el protocol de dol de l’Ajuntament s’hauria de recollir una declaració de condemna davant l’horror d’aquests assassinats.

Però no. S’impregna d’ideologia de gènere i, si no ho assumeixes, llavors torna a la banalitat de dir que estàs en contra del consens davant la violència envers les dones. Res és tan senzill.

I res no s’explica a base d’un titular o d’un tuit.Els fets, desgraciadament, són els que són. Les xifres es disparen. Les solucions es mostren errònies.

Es legisla sense tenir en compte les conseqüències i el que és pitjor, no es rectifica i no s’assumeixen els errors. La infausta llei del Sí és Sí n’és un exemple més. Els sindicats policials adverteixen que es destina més diners a la propaganda que a dotar d’efectius i recursos les unitats especialitzades.

No s’analitzen les causes, les dades, les estadístiques sense biaix ideològic i en alguns casos, com en el dels infanticidis en mans dels pares, es falsegen ometent els perpetrats per les mares.És impossible prendre mesures eficaces si no es fa una anàlisi racional i adequada. I per això les xifres són les que són. Per un fals consens.

Per covardia moral. Perquè el que acabo d’exposar en aquestes línies ho pensen més regidors d’aquest Ajuntament. Però van estampar les seues firmes al document perquè tenen por del dit inquisidor, que assenyala aquell diu que l’emperador està nu en lloc d’assenyalar l’emperador.

Jo no tinc aquesta por. Però sí que hi ha una cosa que m’aterreix: i és que mentre perdem el temps amb falsos consensos i amb posturejos, les xifres de violència i assassinats es disparen. I això és perquè no s’està actuant de forma correcta, encara que no agradi sentir-ho.