Les formes de la vida catalana... encara?

A l’article de la setmana passada esmentava el llibre del professor Josep Ferrater Mora ‘Les formes de la vida catalana’. Es tracta d’un llibre cabdal de reflexió sobre els catalans que conforma amb ‘Notícia de Catalunya’ de Jaume Vicens Vives i ‘Nosaltres, els valencians’ de Joan Fuster, una tríada de grans textos del segle XX sobre la manera de ser i de comportar-se dels catalans i sobre la cultura, la història i el destí de Catalunya, entesa com la unitat d’aquells que compartim llengua, cultura i història.

Segons Salvador Giner, “Josep Ferrater Mora és el més gran filòsof català des de Ramon Llull” i, per tant, algú que mereix la més alta consideració de l’acadèmia, no obstant fou professor universitari a França, Cuba i Xile i als Estats Units, on durant trenta-dos anys fou docent al prestigiós Bryn Mawr College a Pennsilvània.

Quan va publicar el llibre, el 1944, Ferrater Mora considerava que de les seves experiències de la vida catalana i del que ell havia viscut i havia sentit viure al seu entorn podien reduir-se a quatre fonamentals maneres de ser que “he designat, no sé si molt encertadament, amb els noms de continuïtat, seny, mesura i ironia”. Veiem ara què representen per a ell cadascuna d’aquestes maneres de ser.La continuïtat troba la seva arrel en el fet que Catalunya és substancialment tradicionalista, “si per tradicionalisme entenem, no una doctrina, sinó una forma de vida, això és una manera de respectar el passat com a tal passat i de voler que perduri. No obstant, aquesta perduració del passat en el futur no ha de ser entesa mai com un obstacle. La tradició només és un obstacle quan no hi ha continuïtat, quan s’anquilosa en un present i es nega a prosseguir i a modificar-se”.

Aquest amor dels catalans per la història, el respecte de les tradicions i la voluntat de preservació, però, no han de ser ni arqueologia ni ressentiment; no ha de ser ni curiositat morbosa ni protesta implícita. Són, ni més ni menys, la manera de ser d’un poble per al qual és fonamental la continuïtat del seu existir. I en això estem, encara.

El seny, per la seva banda, és la prudència, tal com insinua Ferrater Mora, “potser en el sentit ampli i una mica vague que els romans donaven a aquesta paraula, és a dir, no sols la moderació, sinó també la previsió del que pot succeir entre diverses possibilitats”. Aquest seny s’ha de construir sobre la serenitat, sobre l’enteniment amb si mateix i sobre si mateix, sobre la lucidesa, sobre la circumspecció i sobre la discreció. El seny no és ni renúncia ni covardia, com tantes vegades se’ns ha volgut fer creure.

Com indica el professor, “la real moral del seny és la voluntat de perseguir les coses amb fermesa i amb constància, i, consegüentment, el contrari del desdeny, de la impassibilitat i de la indiferència”.

Si la continuïtat i el seny són, en certa manera, virtuts col·lectives, la mesura és principalment una categoria de l’individu. La mesura, de fet, només funciona quan hi ha alguna cosa concreta a la qual s’aplica, quan existeix una realitat on pot recolzar-se amb tota seguretat i confiança. La mesura defuig els excessos, vol el terreny acotat i que l’acció acomplida assoleixi l’eficàcia.Objectivitat i eficàcia són, doncs, els pilars de la mesura.

I, per acabar, la ironia, que és aquella actitud que renuncia a la drecera, que deixa d’expressar-se directament per dir el mateix, però fent un tomb. Sòcrates sabia que tot no es pot enunciar directament, que hi ha veritats que han de dissimular-se, d’encobrir-se, per esdevenir després més transparents i més clares. Perquè la ironia no ha de ser una manera d’ocultar el que es vol dir, sinó cabalment una manera de fer-ho més evident, encara. La ironia no és una vel·leïtat del sentiment, és una necessitat de la raó.

Aquestes formes de vida són interdependents, i no funcionen aïllades. Però són encara les formes de vida dels catalans actuals? Ho són encara de la gent de Ponent en el marc de la catalanitat?.