Homes que maten les dones

M’agradaria pensar que comencem un any diferent i que les terribles xifres representades per les encara més fredes estadístiques es trencaran, per iniciar un nou cicle basat en el respecte i en l’educació. Però el cas és que deixem enrere un 2022 en què, a Catalunya, hi ha hagut 12 feminicidis. Dit d’una altra manera, han assassinat 12 dones i ho han fet “els seus homes”.

El nombre és encara una dada seca, distant, però l’horror es concreta en dones que han estat extirpades d’un futur que mereixien. Filles i fills a qui s’ha negat el dret a tenir i a gaudir de la seva mare, o pares i mares que han perdut la seva filla de la manera més cruel possible: assassinada. Llegia que en els darrers 10 anys la violència masclista ha assassinat 113 dones en una escalada que sembla no tenir aturador.

Estem en un punt en què no n’hi ha prou a invertir temps per veure què està passant, què ens està passant, sinó que cal implementar accions que evitin més morts, que evitin més filles sense mares i més mares sense filles. D’una banda, obstinar-nos en el fet que es complexin les lleis i l’enduriment del càstig per als assassins. També polítiques valentes que garanteixin el dret a la vida per a aquelles dones que es veuen amenaçades, perquè les ordres d’allunyament siguin efectives i perquè un maltractador no tingui opció de fer mal, més mal, encara.

Educació perquè els nens, des de petits, entenguin el valor del respecte cap a totes les persones i que els estereotips masclistes i possessius són rastres d’una manera de ser absurda que no els fa més homes, sinó que els bestialitza. Educació també en l’adolescència perquè tot el que inevitablement envolti els joves, que tenen el dret i el deure d’experimentar, estigui basat en el dret a la llibertat individual i no pas en “el deure de ser meva”. Tots els entorns dels joves poden ser llegits de maneres diverses, també positives.

No ens cal posar barreres, sinó educar-los perquè les reconeguin i sàpiguen quines cal saltar, evitar o trencar. La música, les xarxes socials, la manera de relacionar-se.. Tot té el seu punt d’explosió, però tot s’acaba resumint a facilitar als i les joves les eines que els permetin saber on són els límits i les línies vermelles infranquejables, perquè en un moment determinat, ja des de ben joves, assenyalin l’assetjador, el maltractador i l’assassí en potència.

Educació. Educació a l’escola, però sobretot a la família, per fixar a la ment de qualsevol home que les dones, les persones, no som un element a posseir, a assassinar. Però també treballar l’autoestima de les dones, des de ben petites, perquè no es deixin fagocitar per rols destructius que les menystenen i les menyspreen.

Que siguin fortes per defensar-se i defensar l’amiga, la companya, la veïna. Ser valentes per dir, especialment, allò que no volen. Que les nenes treballin l’autoestima, la seva, perquè això les farà més poderoses davant de qualsevol intent de fer-les petites, insignificants.

Gairebé un 60% de les dones assassinades l’any 2022 tenien més de 50 anys, dues més de 80. Un 25% eren joves dels 18 als 30 anys. I un 16% estava a la franja que va dels 31 als 50 anys.

No hi ha edat, ni gènere, ni religió, ni condició, ni raó per morir assassinada. No n’hi ha, i, com a societat, no ho hem de permetre. Ho sabem.

Ho diem. Fem minuts de silenci. Ens manifestem el 8 de març.

Portem llaços lila. Hi ha lleis. Votem mocions.

Parlem d’empoderament de les dones. Vivim amb ràbia i frustració aquesta sagnia de dones assassinades i, tot i així, ens falten 50 dones que van ser assassinades l’any 2022. Trenquem l’estadística.

Trenquem la inèrcia. Fem-ho entre totes i amb tothom.